Oriol Esteve

Ja ho diuen a l’APM?: “Un fenómeno: Lluís Homar!”. L’actoràs demostra el respecte incondicional que té pel text d’Àngel Guimerà i la coneixença del mateix. Ell sol omple un espai auster i senzill, però que evoluciona tal com ho fa la història i el blanc immaculat de l’inici va donant pas al caos provocat pel llop que és l’home. Gran adaptació del text a quatre veus per a un sol actor, un experiment arriscat i ben resolt que acaben d’empaquetar una gran posada en escena, la magnífica veu de Sílvia Pérez Cruz (em confesso enamorat d’aquesta veu) i la força del propi Homar, que demostra una vegada més estar en plena forma dalt de l’escenari.

Sorprenent i original, Et vindré a tapar és una senzilla i petita joia teatral, emotiva i divertida a parts iguals. La companyia )e( espai en construcció ha encertat la manera de tractar un tema que ja hem sentit milers de vegades, perquè cal insistir-hi, però el drama és inherent al tema tractat, per tant, per què no donar-li un punt d’humor? No voldria avançar-vos res i no voldria que us fessiu una idea equivocada del que HEU d’anar a veure: Et vindré a tapar se’ns presenta amb una posada en escena senzilla, espai negre que omplen sobradament tres grans actrius i les seves respectives maletes. En escenes breus que sovint desafien el pla espai-temps (no patiu, no és física quàntica) […]

Després de Posavasos, que narrava l’ascens i els descens d’aquest duet musicòmic dins el món de la música, els germans Martínez es reinventen en detectius i, la veritat, no deceben gens. A Detectives Martínez hi conviuen perfectament dos gèneres tan antagònics com ho són el thriller i la comèdia musical. Aquesta barreja tan original t’atrapa des del primer instant. Amb aquest nou show, es superen: és divertit, farcit de gags, molt dinàmic i amb un gran suport audiovisual. Un musical d’assassins en sèrie, prostitutes i aura vintage, narrat per la típica veu omnipresent del món de la novel·la negra magníficament interpretada pel còmic Berto Romero, amb cameos de luxe com ho són el YouTuber Loulogio, l’Enzo Vizcaíno, o l’inclassificable Toni […]

Definitivament crec que tenia l’expectativa molt alta, o potser és simplement deformació professional, o potser els creadors d’aquest esbojarrat club han hagut de rebaixar el to per arribar al gran públic. En sortir de l’espectacle vaig pensar: “irreverència mainstream”. La premissa és tan potent que et deixa a mitges… Magical History Club compta amb uns ingredients d’aquells que fan venir gana: una idea brutal, uns personatges únics i sobradament coneguts pel públic, interpretats per una colla d’actors boníssims (vull destacar especialment el brillant Queco Novell en el paper de Sigmund Freud) sota la direcció d’un dels dramaturgs/guionistes/directors a qui més respecto i admiro, Marc Crehuet, que ens regalava el gran text de El rei borni (imprescindible). La posada en escena, […]

En sortir de la sala del Teatre Tantarantana vaig envejar una mica la curiosa manera de prendre’s la vida d’en Fermín Jiménez, però en realitat aquest personatge és l’excusa per parlar del temps lliure, de la feina, la família, de les petites coses i de res. O com a mínim aquesta és la sensació que tenia mentre avançava l’espectacle. Recordava constantment aquella sèrie creada a la ficció per Jerry Seinfeld i George Costanza. “De què va?” “De res.” De res i de tot, afegiria jo. No tenia la sensació d’estar veient una obra de teatre, sinò que presenciava una conversa entre dos amics, Àlex Cantó i Jesús Muñoz (grandíssims, per cert). És un espectacle farcit de metallenguatge. Els actors juguen […]