Definitivament crec que tenia l’expectativa molt alta, o potser és simplement deformació professional, o potser els creadors d’aquest esbojarrat club han hagut de rebaixar el to per arribar al gran públic. En sortir de l’espectacle vaig pensar: “irreverència mainstream”. La premissa és tan potent que et deixa a mitges…
Magical History Club compta amb uns ingredients d’aquells que fan venir gana: una idea brutal, uns personatges únics i sobradament coneguts pel públic, interpretats per una colla d’actors boníssims (vull destacar especialment el brillant Queco Novell en el paper de Sigmund Freud) sota la direcció d’un dels dramaturgs/guionistes/directors a qui més respecto i admiro, Marc Crehuet, que ens regalava el gran text de El rei borni (imprescindible). La posada en escena, immillorable; la caracterització, perfecta; la barreja monòleg-camerino, un encert que afegeix ritme a l’espectacle… Tot l’embolcall és molt atractiu i està magistralment executat, així doncs, què m’ha fet trontollar?
Potser sóc un animal massa acostumat a Internet i a l’humor britànic més irreverent i per això em va faltar més mala llet. I no és que no sigui un espectacle divertit, té moments molt bons, com Freud psicoanalitzant el Führer, una situació molt potent que es quedava surant a la superfície. Molts dels acudits més irreverents no em sorprenien, vaig trobar que es podia aprofundir més en els personatges. En sortir, tenia la sensació incòmode, no només pel respecte que em mereix l’equip que ha fet possible aquest show, de que podia haver rigut molt més. Per mi, un pèl més d’incorrecció política i mala llet hagués acabat de vestir-la.
Us recomano que hi aneu: els ingredients són potents, funcionen i la bona estona està garantida. Això sí, no hi aneu amb les expectatives massa elevades, no cometeu el mateix error que jo.