Markos Goikolea

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d’aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d’una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d’altres tanàtiques tradicions folklòriques. I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s’aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre’ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant les absències. Amb l’escenari pràcticament a […]

Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica. La narrativa es construeix a base d’una successió de monòlegs on l’espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc de viure’l. Idea que es recalca amb […]

Alex Rigola posa en escena les reflexions i converses que l’actriu Alba Pujol va tenir amb el seu pare en els seus últims mesos de vida. Una peça que sobretot desborda veritat i una tremenda valentia per part de l’actriu, que aconsegueix emocionar al públic per la seva sinceritat i fragilitat. La proposta escènica és senzilla i sòbria en format de conferència. En la pantalla es projecten les preguntes que el director llança a Alba i al seu pare, conduint-nos a través d’aquest collage filosòfic ple de referents com ara Lacan, Sartre, els germans Cohen, Steve Jobs, Peter Handke i molts més. L’obra fa una dura crítica a l’individualisme, mostrant la vida, i fins i tot la mort, com una […]

Aquesta comèdia d’Oscar Wilde ens parla sobre la falsedat de les aparences en una Anglaterra on l’estricta moral victoriana, representada per una excel·lent Laura Conejero en el paper de Lady Bracknell, obliga els dos protagonistes a construir identitats o vides paral·leles per a poder complir amb els seus desitjos sense sacrificar el seu estatus social. Cal recordar que Wilde va ser empresonat per conducta indecent només tres mesos després de l’estrena d’aquesta obra. Sens dubte sabia del que parlava. Les dobles identitats dels protagonistes i els seus desitjos sexuals són el motor d’aquesta frenètica comèdia, el ritme de la qual no fa més que ascendir. Rèpliques accelerades, entrades i sortides constants, moments musicals perfectament integrats, una estètica molt cuidada i moltíssima ironia dramàtica són els ingredients d’aquesta […]

Monòleg d’humor absurd, passat de rosca, que parteix d’unes premisses generalment visuals per a deformar-les i autoreferenciarse constantment. Noguera està obligat a omplir una hora i mitja d’espectacle amb idees, igual que jo he d’omplir aquesta recomanació amb uns 300 vocables. Ja porto 46, així que sembla que ho tinc més fàcil que ell. Una de les principals eines que juga el còmic és la d’analitzar i riure’s constantment del seu propi espectacle. D’aquí això de “humor autoreferencial” en el títol, com a característica que he volgut ressaltar al costat de l’atribut de “absurd”. Podria haver posat qualsevol altra cosa però he posat això. Ja vaig per la meitat de la recomanació, on hauria d’incloure característiques de la proposta de […]