Markos Goikolea

La màquina de parlar és una distopia futurista que transita entre la comèdia i el drama per parlar-nos sobre la solitud i l’abolició dels sentiments en una societat tecnològica. El protagonista Bruno, interpretat per Marc Rosich, és un dèspota aïllat i obsessionat amb el seu ascens laboral que combat la solitud amb una màquina de parlar, interpretada per Sandra Monclús, amb la qual viu en constant conflicte. Aquesta màquina és una intel·lectual fascinada per la paraula i la figura de Franz Kafka. Com més s’humanitza la màquina més gran és el conflicte amb el seu amo. Ell només busca una mica de companyia a través de la conversa banal, representat per la lectura diària de l’horòscop, mentre que la màquina […]

La ciutat de Barcelona sota l’amenaça d’un atac terrorista és l’excusa de Sergi Pompermayer per parlar-nos de la por com a motor de la societat, de la persecució de l’èxit per sobre de totes les coses i d’una moral relativa. No és casualitat que la Sala Beckett hagi inclòs aquesta obra en el seu cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por”, ja que la por és precisament el que mou, o més aviat paralitza, a aquests personatges. Ja sigui la por a un atac terrorista, la por al fracàs o la por a ser sincers i afrontar els problemes personals de front. Blues retrata una societat competitiva on el concepte d’èxit i fracàs social condicionen les […]

Quan a Oriol Pla li van donar carta blanca per muntar un espectacle al Teatre Lliure va decidir fer-ho amb la seva família i a la sala petita, cosa que demostra una clara voluntat inicial de treballar des de l’intimitat. L’obra comença amb un enginyós numero de mímica d’Oriol Pla on veiem com l’èxit professional ho porta a un estat de bogeria. Així, tornarà a casa amb l’objectiu de muntar un espectacle conjunt amb la seva família. El contrast entre els diferents membres de la família, a més d’una gran col·lecció de situacions còmiques, posa sobre l’escenari temes com l’emancipació dels fills o el relleu generacional en les arts escèniques. Els personatges dels pares, Quimet Pla i Núria Solina, representen […]

La jove companyia José y sus hermanas torna a demostrar amb la seva segona obra que tenen molt a dir, i que a més, saben com fer-ho. En Arma de Construcción Masiva es dediquen a disseccionar l’educació a l’estat espanyol. Però més enllà de la rigidesa del sistema educatiu, representat per múltiples cadires infantils a l’escenari, també disseccionen la institució social més arrelada, la família. A través de diferents recursos com la veu en off, el discurs directe, la música, les projeccions i un ús reduït del cos, els intèrprets comparteixen les seves històries personals, siguin reals o fictícies, això mai ho sabrem, per parlar-nos de tot allò que ens educa des de petits i ens forma com a individus. […]

Partint del tema de la immortalitat humana, aquest enginyós text còmic pren idees i arquetips sobre la vida i la mort per tractar-los des de l’absurd i generar una sèrie d’escenes i personatges hilarantment còmics. Bruno Oro és l’encarregat de donar vida a aquest text d’Alejo Levis i Marc Angelet, mantenint un ritme ascendent però just durant tota l’hora que dura la funció. Transita d’un personatge a un altre amb gran mestria. Personatges que ens remeten directament al nostre imaginari col·lectiu, com ara la mort, la parella enamorada en la televisió, l’adolescent que no es marxa de casa dels seus pares o el creatiu publicitari al Vaticà, són tractats enginyosament en el context de la immortalitat humana, generant una sèrie […]