Markos Goikolea

Classe és una comèdia que aprofita tota la polisèmia del seu títol, partint d’una reunió entre un professor i els pares divorciats d’un alumne per a arribar a una reflexió sobre les diferències de classes socials. És possible la mobilitat de classes mitjançant l’educació? El personatge de Pol López et diria que sí, l’obra sembla dir que no. El muntatge paral·lel que enllaça constantment les dues escenes de l’obra; la reunió dels pares amb el professor i la classe de reforç amb els nens més endarrerits, proposa que és molt difícil abandonar aquesta “classe”. Els nens i els pares, interpretats pels mateixos interprets, són l’evolució causal del que el futur ofereix per als nens d’aquesta classe menys avantatjada. El que […]

Ocaña és sens dubte un de les principals icones queer de la història d’Espanya, tot i que per a ell aquest terme no hagués significat res possiblement. Una figura que per la seva teatralitat i carisma, resulta ideal per a un muntatge d’aquest tipus. Marc Rosich dirigeix a Joan Vázquez en aquest recital teatral a ritme de cobla acompanyat per la guitarra de Marc Sambola i l’ajuda esporàdica d’un projector. El pintor i performer andalús sempre es va autodenominar “teatrero” i Les Rambles eren “el seu escenari”. Un escenari on persones arribades de tot arreu d’Espanya i del mediterrani celebraven l’explosió de llibertat de la Barcelona que començava a coquetejar amb la democràcia. Un imaginari que aquesta peça aconsegueix reviure […]

Felipe Cabezas es serveix d’aquest clàssic de Shakespeare com a punt de partida per a retre homenatge al teatre de bufons i joglars. Posar en escena a tal quantitat de personatges amb un únic actor no és tasca fàcil, però gràcies al seu precís control físic i vocal acompanyat per un immillorable treball de màscares, Cabezas ho aconsegueix mostrant un gran domini del joc teatral. Partint del punt de vista del bufó, l’autor revisita aquest clàssic en clau d’humor i amb diverses capes narratives entre les quals aquest carismàtic personatge transita amb facilitat. Des d’un bufó de cort real a principis del segle XVII fins a un actor de carrer que es busca la vida al Raval actual. Tot i […]

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d’aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d’una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d’altres tanàtiques tradicions folklòriques. I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s’aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre’ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant […]

Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica. La narrativa es construeix a base d’una successió de monòlegs on l’espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc […]