Carles Armengol Gili

Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l’èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d’un argument i d’uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s’assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars… a nosaltres mateixos… Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s’esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s’està connectant amb l’espectador. L’única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s’allarga una mica […]

Les obres de Roland Schimmelpfennig (La dona d’abans, La nit àrab, etc) sempre juguen amb capgirar les convencions i amb la utilització de la narració descriptiva com a part del joc teatral. El drac d’or no se n’escapa pas, sinó que porta l’estil fins a les últimes conseqüències. Tot plegat per explicar-nos una sèrie d’històries aparentment banals que al final acaben confluint en un final més transcendent del que poguéssim imaginar. I és que Schimmelpfennig ens parla dels problemes de la immigració, de la por a la solitud, a la mort… I també de la futilitat de la vida occidental, o dels suposats ciutadans de primera. Un text creat amb intel·ligència i gran domini de la tècnica, tot i que […]

Els personatges d’aquesta obra són tres vaques que han fugit de l’escorxador, i el cert és que des de Revolució a la granja no havíem vist tres animals que raonessin tan bé sobre la seva condició i sobre la llibertat en general. Des del primer moment empatitzem amb les vaques i extrapolem molt fàcilment tot el seu discurs de les revolucions, les injustícies i els falsos bons sentiments. Per desgràcia, vivim en un moment de revolució sorda, pacífica i en moltes ocasions inútil. Però tal com diuen els personatges, poc abans de tornar en camions cap a l’inevitable escorxador, “ha valgut la pena intentar-ho”. Tot i resultar a estones una mica ingènua, Vaques sagrades es veu amb interès i acaba […]

Hi havia una vegada un autor que escrivia tragèdies, tot i haver nascut el 1968. I un bon dia el citat autor, de nom Wajdi Mouawad, va escriure un conte per a adults… o bé per a nens grans, i li va sortir un conte on una nena s’enfrontava amb la mort després d’una amarga experiència. Hi havia una àvia… Hi havia un gos… I també un lloc inventat on es complien tots els somnis i on els blancs podien aspirar a ser negres, si així ho desitjaven. Un lloc que portava per nom… PACAMAMBO. El muntatge que podem veure actualment a La Seca d’aquest preciós text de l’autor d’Incendis destaca, sobretot, per estar fet amb un gust, un ofici […]

La tradició del teatre popular a Barcelona és molt antiga, i molt exitosa. Des dels nombrosos teatres de revista del Paral·lel -quan el Paral·lel era una arteria d’oci de primer ordre- fins als vodevils o als còmics de gran carisma, el teatre popular ha arrossegat a milers d’espectadors durant anys i anys. Hi ha hagut èpoques en que aquest tipus de teatre ha caigut en desgràcia, però sempre hi ha un espai a la ciutat on poder gaudir-lo. Dins d’aquesta tradició, Joan Pera i Lloll Bertran s’han unit per homenatjar, secretament, als que jo crec que són la seva font d’inspiració, és a dir, Joan Capri i Mary Santpere. I d’aquí surt aquest Tenorio, primer “a palo seco” i ara […]