Carles Armengol Gili

Ja fa anys que Roberto G. Alonso ens regala espectacles que estan a mig camí entre el cabaret, la poesia i el missatge reivindicatiu. Ho hem vist a A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o les mateixes incursions al Cabaret 13, ara ja desaparegut. Aquest nou monòleg -que tampoc és un monòleg pròpiament dit- torna a apostar pel mateix to, però amb la temàtica de les travestis com a eix central. De fet, es tracta d’un encàrrec del mateix artista al dramaturg Josep Maria Miró, que construeix una mena de tesi sobre la reivindicació del transformisme. Comença fent un repàs històric del gènere per passar, ja a la part final, a centrar-se en la vida –inventada […]

Està clar que vivim en un món corrupte i corromput que no para de generar desigualtats. Sembla com si només uns pocs fossin els convidats a la festa; una festa que paguem tots i que sovint ens deixa en el trist paper d’espectadors o servidors. La Calòrica ens transporta al Congrés de Viena de 1814 per il·lustrar la fi de l’Antic Règim i el naixement, encara tímid, del liberalisme econòmic… que més tard desembocarà en el capitalisme neoliberal de la Thatcher i alguns altres. Un canvi de paradigma que seguia tenint com a objectiu preservar les riqueses i els privilegis dels que més tenien i deixar al poble on sempre havia estat, a la base del sistema… Canviar-ho tot per […]

No és que sigui un gran admirador de la pel·lícula de Sally Potter, però sí haig d’admetre que va constituir un bon exercici d’estil i un divertiment prou sofisticat dins del cinema independent britànic. L’increïble repartiment i la seva factura en blanc i negre van acabar de fer la resta, fins a convertir The party en una petita peça de culte. Per a mi la seva gran virtut, vista sis anys després de l’estrena, és l’ambient enrarit i incòmode que es respira des del principi, així com l’humor soterrat i corrosiu dels personatges. Unes virtuts que, desgraciadament, no he trobat en la versió teatral. Aquesta adaptació de Sergi Berbel, que també s’encarrega de la direcció, ha optat per ser força […]

Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria. The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder […]

Aquest no és un espectacle com els altres i la seva comparació amb la resta de la programació tampoc seria justa… No és teatre de text, no és cabaret, ni tampoc un musical a l’ús… encara que sigui les tres coses alhora. És més aviat el resultat d’un fenomen televisiu (Drag Race España), una mena de celebració de la diferència i d’un gènere únic: el drag o espectacle basat en el transformisme. Un gènere antic, sí, però contínuament regenerat i actualitzat. El seu últim graó evolutiu va ser gràcies al programa televisiu de LogoTV, presentat per l’inefable RuPaul des del 2009. I si bé és cert que d’espectacles de drag n’hi ha a molts llocs (i de molt bons), insisteixo […]