Ja fa anys que Roberto G. Alonso ens regala espectacles que estan a mig camí entre el cabaret, la poesia i el missatge reivindicatiu. Ho hem vist a A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o les mateixes incursions al Cabaret 13, ara ja desaparegut. Aquest nou monòleg -que tampoc és un monòleg pròpiament dit- torna a apostar pel mateix to, però amb la temàtica de les travestis com a eix central. De fet, es tracta d’un encàrrec del mateix artista al dramaturg Josep Maria Miró, que construeix una mena de tesi sobre la reivindicació del transformisme. Comença fent un repàs històric del gènere per passar, ja a la part final, a centrar-se en la vida –inventada o no- del propi Alonso.
L’obra juga tota l’estona amb la veritat i la ficció, ja des dels primers minuts. Quan tot comença se’ns explica una història en primera persona, però després se’ns diu que no pertany a l’artista i que durant tot l’espectacle escoltarem històries pròpies i prestades. El muntatge sembla construir-se sobre la marxa, tot i estar fermament escrit. Un bon exemple seria la part del relat biogràfic, on Jordi Cornudella –el músic i actor que acompanya a Alonso- interroga a l’artista com si estigués posseït pel dramaturg. Un gir aparentment complicat, que en escena es resol molt fàcilment i amb força humor.
Ara bé, aquest no és un espectacle amb massa humor, ni tampoc un cabaret convencional. Dona la sensació, a vegades, que el text encotilla en excés una obra que podria haver estat més lliure i esbojarrada, com marca el gènere en qüestió. És per això que al final un no sap com el sorprendran ni cap a on s’enfilarà la història, tot i que hi ha petites sorpreses i números aïllats molt potents (el del joc de paraules o el del playback de Rita Pavone). El que queda clar en poc més d’una hora és la reivindicació del món travesti, i si per això cal posar-se seriós no seré jo qui hi posi cap pega. Els minut finals, senzillament, són màgia pura.
