Celebrant la diferència

Aquest no és un espectacle com els altres i la seva comparació amb la resta de la programació tampoc seria justa… No és teatre de text, no és cabaret, ni tampoc un musical a l’ús… encara que sigui les tres coses alhora. És més aviat el resultat d’un fenomen televisiu (Drag Race España), una mena de celebració de la diferència i d’un gènere únic: el drag o espectacle basat en el transformisme. Un gènere antic, sí, però contínuament regenerat i actualitzat. El seu últim graó evolutiu va ser gràcies al programa televisiu de LogoTV, presentat per l’inefable RuPaul des del 2009. I si bé és cert que d’espectacles de drag n’hi ha a molts llocs (i de molt bons), insisteixo en que això és ben bé una altra cosa…

El que més podria semblar-se al que veureu en el Coliseum serien les antigues revistes que omplien el Paral·lel, plenes de plomes i lluentons, on una sèrie de números musicals s’alternaven amb petites escenes parlades que seguien un fil argumental comú… però molt primet i insignificant. Aquí passa alguna cosa similar, tot i que els acudits i estirabots de les artistes funcionen en base a una sèrie de regles internes que el públic coneix i aplaudeix amb ganes. És cert que s’ha volgut agafar de base l’excusa del whodunnit (gènere que comença amb les novel·les d’Agatha Christie i altres coetanis seus) però al final acaba resultant només això, una excusa.

Sense un argument prou desenvolupat i sense una coherència musical interna ja només ens queda el carisma de les protagonistes. En aquest sentit, Supremme De Luxe és la gran amfitriona i també la que més taules té, juntament amb Vania Vainilla (llàstima que surti tard i no tingui més escenes) i Pink Chadora. De tota la resta de drags –totes elles concursants de la darrera temporada del programa d’AtresMedia- n’hi ha que destaquen per la seva estètica (Pitita, flamant guanyadora) i n’hi ha que ho fan en els números musicals més espectaculars (Bestiah, Clover Bish i Pakita). No són grans cantants ni grans ballarines, i molt menys bones actrius, però entretenen i convencen a un públic entregat des del principi. És cert que s’haguessin pogut estalviar escenes (la durada de més de tres hores és totalment innecessària) i que també s’haurien hagut d’escurçar totes les parts parlades, però al cap i a la fi la trobada va d’una altra cosa… Va de viure per un moment en la fantasia d’un món on ningú et jutja per com ets, per com vesteixes ni per com t’expresses; un món on la diferència és el més normal. Encara que només sigui per celebrar això, que cada cop fa més falta, l’experiència ja haurà valgut la pena.