Trinitat Gilbert Martínez

FitzRoy: quatre dones al límit és un cant a l’amistat i als valors de la muntanya, un espai pur, on els problemes mundans no han d’arribar, perquè s’han quedar a baix, a terra. A dalt, no hi han de ser, perquè per assolir la fita cal valors sòlids, entre els quals hi ha d’haver la companyonia, el treball en equip, i, en el cas de les dones, la sororitat, entendre’s les unes amb les altres, i defensar-se. És una de les lectures de l’obra del tàndem Jordi Galceran-Sergi Belbel, guionista-director d’obres d’èxit com El mètode Grönholm, però sens dubte la representació n’ofereix moltes altres capes. En l’obra, les febleses humanes apareixen una darrere de l’altra, però a còpia de parlar-hi […]

La periodista Raquel Sans i l’actor Ramon Madaula pugen a l’escenari per recordar la història de la formació d’Amèrica a partir d’un personatge polièdric, que ha estat protagonista de mil i una aventures Buffalo Bill. La proposta és engrescadora i atractiva, perquè barreja els tons ficticis amb la història real del personatge, que certament va visitar la ciutat de Barcelona amb la seva companyia de circ. A més, la interpretació és molt bona, i especialment destaca Raquel Sans, i no perquè sigui millor que l’actor Madaula (que és excel·lent) sinó per la novetat que suposa veure-la interpretant el guió en què ella mateixa fa de periodista. El diàleg entre l’una i l’altre captiva, té tons d’humor i aprofundeix en aspectes […]

“El més bonic que podem fer” és una oda a les àvies, les anònimes, les que van lluitar per crear un món bonic, especialment amb els nets, malgrat haver viscut una guerra, una postguerra i, com en el cas de la coprotagonista de l’obra, la segona guerra mundial. El net, l’actor Pau Roca, és qui estira el fil dels records amb una interpretació emocional, però que no sempre aconsegueix fer emocionar. Potser perquè el mateix públic és escollit per ell perquè baixi a l’escenari i se situïn com a personatges de l’acció que vol explicar, i que poden arribar a col·locar-se davant dels espectadors (i per tant es queden sense visió els asseguts) o potser perquè el protagonista no acaba […]

No volien fer un “Mamma mia!”, malgrat que el referent apareix sempre quan es pensa en un musical amb cançons de qualitat. No l’han fet, no, però el grup musical Els Amics de les Arts han creat catorze cançons noves, enganxadisses i ballables, que aviat es convertiran en un clàssic. És a dir, perduraran. A l’escenari, dotze personatges interpreten una acció que, en teoria, es basa en un bon tema (la complexitat del concepte “pares normals”), però que a la pràctica es torna superficial, i a estones previsible i insubstancial. El narrador principal, que estrena l’escenari quan el teló s’aixeca, és poc versemblant a l’hora d’interpretar tot el que li passa, i just des de la mateixa introducció ja fa […]

L’humorista Peyu té la capacitat de fer riure amb molta facilitat, perquè el seu to de veu i la manera que té de parlar són úniques. Si a aquest fet s’hi afegeix un guió travat i creatiu, l’èxit està assegurat. Ho va demostrar amb l’obra El gallardo español. Ara bé, amb L’il·lusionista no és ben bé igual, perquè el guió té un fil argumental fluix i perquè a l’espectacle li sobren els tres quarts d’hora finals. Tant és així, que l’obra podria ser rodona si hagués acabat a l’hora exacta d’haver començat el monòleg, a estones incisiu, a estones prosaic, d’en Peyu, que està esquitxat de números de mags, a l’estil de fer aparèixer i desaparèixer persones. Per acabar, el […]