Sílvia Moreno Palomar

Idealitzar què podria haver sigut. Repassar els detalls, les decisions que van canviar el rumb de la vida. Ser feliç? Conformar-se? Afirmacions molt contundents i alhora molt vagues, què volen dir exactament? Amb 30 anys la vida no es mira igual que als 60. Retrets? Alguns. Ella ha sigut feliç de veritat tres vegades a la seva vida. Ell ha tingut por real en tres ocasions al llarg de la vida. Dues persones molt allunyades en el seu inici queden atrapades fortuïtament en un ascensor i comencen a parlar i a fer-se preguntes surrealistes. Sense adonar-se, s’expliquen coses que potser ningú sap ni sabrà. Parlen d’anhels i de somnis, però també d’allò que no els hi agrada o que els […]

Esperar i esperar a què passi alguna cosa, a tenir respostes o a que algú expliqui com s’ha de continuar. Perduts i perdudes en un marc d’incertesa on a vegades l’única solució és aventurar-se a acceptar que no sempre tot anirà com s’espera. En un menjador devastat pel caos i deixat suspès en el temps s’hi troben dos convidats, una cambrera i un dels músics d’un casament. S’han quedat allà esperant que el nuvi i la núvia, juntament amb la resta de convidats, tornin després d’haver marxat per un contratemps. El públic arriba al banquet i els personatges narren l’episodi transcorregut. El text s’estructura al voltant de textos de Bodas de sangre i algun altre poemari de Federico García Lorca. […]

I no vas fer res? I no vas fer res? I no vas fer res? Una vegada i una altra vegada aquesta pregunta que acusa i culpabilitza. Feta pels altres. Formulada per sí mateixa. El mateix dia, setmanes després, mesos endavant, anys després d’aquell moment que marca i canvia una vida. Bàrbara Mestanza narra en aquesta obra un abús sexual, però sobretot com reacciona el voltant de la víctima quan aquesta agressió es comparteix. Com reacciona la societat davant d’un fet com aquest. La impotència que sent la protagonista de la història, la incomprensió i la culpabilitat que arrossega al llarg dels anys. Basant-se en la seva pròpia història, Mestanza porta a l’escenari un relat dur i cru que provoca […]

Frustració, exigència, devaluació personal, submissió, incertesa… sentiments dolorosos que s’apoderen de la persona i la fan vulnerable i mal·leable en mans foranies. Quina necessitat hi ha en portar a l’extrem la ment i el cos d’algú per a aconseguir-ne rèdit? Per què aquesta cultura de l’explotació emocional? En aquesta obra, la Mel és una actriu que ha jugat la carta de la tristesa personal per a que el director d’un nou monòleg vegi que pot entendre la misèria i pena que sent el jove Werther de Goethe i li doni el paper que li pot canviar la vida. Aconsegueix la feina i se sent exultant, trepitjarà una altre vegada un teatre de Barcelona i, així, tornarà a la roda de […]

Fixar la vista enrere i recordar què era ser adolescent. Les coses bones acostumen a repetir-se en veu alta una vegada i una altra. Les dolentes, aquelles que van fer mal es volem esborrar o oblidar, però sempre estan esperant amagades, a la superfície, per aparèixer i fer-se presents encara que no es vulgui. L’Alba, la Carla i en Gerard es traslladen al seu jo dels 17 anys i expliquen al públic una petita mostra de tot allò que passa pel cap i la vida d’un adolescent. Amb la Course-Navette (la cursa Pip) com a tret de sortida i excusa, a l’escenari tres joves que afronten de manera molt diferent la prova. La veritat és que tots veuen en aquesta […]