Frustració, exigència, devaluació personal, submissió, incertesa… sentiments dolorosos que s’apoderen de la persona i la fan vulnerable i mal·leable en mans foranies. Quina necessitat hi ha en portar a l’extrem la ment i el cos d’algú per a aconseguir-ne rèdit? Per què aquesta cultura de l’explotació emocional?
En aquesta obra, la Mel és una actriu que ha jugat la carta de la tristesa personal per a que el director d’un nou monòleg vegi que pot entendre la misèria i pena que sent el jove Werther de Goethe i li doni el paper que li pot canviar la vida. Aconsegueix la feina i se sent exultant, trepitjarà una altre vegada un teatre de Barcelona i, així, tornarà a la roda de la interpretació. Però, evidentment, no tot és tant senzill. El treball amb el director és cada vegada menys comprensible i més extenuant.
Àcid, divertit i intel·ligent, el text i la direcció de Miquel Mas Fiol desprèn vitalitat per tot arreu. Directe i sense aturar-se a observacions banals, desgrana aquesta nova tendència de gaudir i aprofitar-se del dolor dels altres i, sobretot, d’explotar-ho econòmicament. Amb el personatge de la Mel parla de tu a tu a l’espectadora i li narra tot el què hi ha darrera d’aquesta absurditat. Hi ha un clam absolut a despertar consciències i obrir els ulls al públic, i ho fa amb un enginy brillant tant amb les paraules com amb la posada en escena.
Hi ha vegades que el text és molt potent, però sense algú igualment especial no arriba al seu màxim exponent. Mel Salvatierra és una força de la natura que interpel·la, provoca i deixa sense alè al públic. Agafa a l’espectadora el primer segon de l’obra i no la deixa respirar fins al final. És un torrent emocional que arrasa i es deixa la pell en cada escena. Una autèntica meravella.
La música, la posada en escena amb audiovisuals que juguen un paper interessant i el terratrèmol provocat per Salvatierra conformen un muntatge molt potent i imprescindible en l’escena teatral de la cartellera. Una obra que diverteix, sorprèn i fa reflexionar, tot en un.