I no vas fer res? I no vas fer res? I no vas fer res? Una vegada i una altra vegada aquesta pregunta que acusa i culpabilitza. Feta pels altres. Formulada per sí mateixa. El mateix dia, setmanes després, mesos endavant, anys després d’aquell moment que marca i canvia una vida.
Bàrbara Mestanza narra en aquesta obra un abús sexual, però sobretot com reacciona el voltant de la víctima quan aquesta agressió es comparteix. Com reacciona la societat davant d’un fet com aquest. La impotència que sent la protagonista de la història, la incomprensió i la culpabilitat que arrossega al llarg dels anys.
Basant-se en la seva pròpia història, Mestanza porta a l’escenari un relat dur i cru que provoca entre el públic una incomoditat molt necessària per poder sentir una ínfima part de l’emoció real de la protagonista. L’obra apunyala, destrossa i, al final, abraça a l’espectadora. Especialment a ella. Durant dues hores, que semblen cinc minuts, un sospir, el públic es veu a sí mateix i als demés. En diferents situacions, en diferents papers, però sempre desitjant que res del que s’està veient a l’escenari sigui real. Però ho és.
Mestanza demostra una capacitat extraordinària per traslladar una història tan personal i dolorosa en un treball narratiu impecable. Amb Pep Ambròs com a company d’escenari, i part fonamental en l’inici del relat, aconsegueix un binomi perfecte que recrea situacions tenses i desagradables amb una complicitat difícil d’aconseguir sense un compromís total amb el text i el seu missatge.
Els elements audiovisuals utilitzats des que el públic entra a la sala ajuden a explicar els fets i a posar en context tot el què es viurà durant la representació. Entrevistes amb professionals, testimonis reals o moments personals enregistrats en diferents moments vitals de Mestanza, conformen unes peces clau per a la composició perfecta d’aquesta producció.
La realitat és que no és fàcil veure aquesta obra, a l’espectadora se li crea un nus a dins del cos que va creixent a poc a poc mentre els minuts i la història van avançant. Un neguit i una falta d’aire que no permeten sentir-se lliure ni tan sols hores després de sortir del teatre.
És una obra imprescindible. Dona veu a una història en concret, però podria ser la de moltes altres víctimes. I s’ha de parlar, conèixer, enfrontar-ho i mostrar que aquestes persones que carreguen aquest pes no estan soles. S’ha de remarcar la importància de saber que es creu el seu relat i que cadascuna afronta allò que li passa com pot i com li dona la gana.
