Roser Garcia Guasch

El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres. No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més […]

Es va representar al carrer a La fira de teatre de Tàrrega. El corresponsal de La directa, Xavier Pijoan va dir: “La coreografia de Miquel Barcelona és una peça fonamentada en la repetició entesa com a ritme vital”. I vaig recordar les paraules d’en Pijoan ahir mentre el ritme, la música i el moviment em penetraven barrejant-se amb els records de la meva infància i el present més proper. La música electrònica acompanya molt bé als ritmes infantils que tant coneixem. Els instruments musicals de percussió com les castanyoles o altres elements sonors com les esquelles i els esquellots formaven part de la dansa i dels moviments sincopats o suaus segons el que volia expressar cada una de les escenes. […]

Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler. Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI. Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”. En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes […]

La Companyia “Zero en conducta” està especialitzada en teatre de titelles per públic per sobre de 5 anys. Després de veure aquest deliciós espectacle no he pogut resistir la temptació de buscar i navegar per veure altres peces de la mateixa companyia: “Nymio”, “Allegro ma non troppo”, “La dernière danse de Brigitte”, “Trashh o la poubelle plus belle” totes elles entranyables i d’una professionalitat exquisida. No és estrany que els hagin concedit el Premi Drac d’Or del Jurat Internacional i Jurat Juvenil i Drac d’Or a la millor interpretació a la Fira de Titelles de Lleida 2019. El nom de l’espectacle té relació amb els indis Cheyennes i amb els esperits en els que creien i que donen vida a […]

“Thanks for vaselina” de Gabriele di Luca és la versió original que va ser estrenada a Itàlia al 2013 i no ha parat de representar-se des de llavors. L’autor la va dedicar “a tutti i familiari delle vittime e a tutte le vittime dei familiari. Va ser descoberta per Joan Negrié i presentada a Sergi Belbel qui no va dubtar en adaptar-la per a ser representada a casa nostra. El mateix Negrié n’ha fet la traducció en llengua catalana. Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, en la roda de premsa de la presentació es va mostrar il·lusionada d’arrencar la temporada amb aquesta obra que és estrena absoluta a l’Estat. Vaselina és una obra tràgica-còmica. És també una obra dramàtica […]