Roser Garcia Guasch

Clowns” es va estrenar aquest novembre al “Festival Internacional de Artes Escénicas Tlaxcala” (Mèxic) i a Barcelona s’estrenava quan l’endemà començava el confinament de caps de setmana per la pandèmia i tots els teatres i concerts es clausuraven durant quinze dies. Ja s’havia d’haver representat al març passat i es va posposar pel mateix motiu. Hi havia ambient de frustració, tristesa i preocupació. Era una estrena que no aniria seguida de tota la programació. Tot i així, les tres actrius es van llençar a donar tot el millor d’elles mateixes. I ho van aconseguir. Tony Casla director i dramaturg ja és una figura reconeguda en el món del teatre. Va crear la companyia Antzoki Teatteri al 2012 que ha estat […]

Ivan Andrade (director) i Clara Bes (directora artística) presenten aquesta obra plena d’imaginació i fantasia. Són tres espais diferents al mateix escenari separats tan sols per petits canvis d’il·luminació. Són històries paral·leles de teatre ficció, tres històries futuristes que obliguen a la reflexió. Des dels replicants de “Blade Runner”fins a “Machines like me” de Ian McEwan, tenim molts exemples a la narrativa i al cinema actuals. La robòtica pot crear màquines tan humanes que interfereixen en la vida de les persones. La creació dels primers éssers humans de laboratori fan aparèixer dilemes difícils de resoldre com l’ètica de les decisions quan apareix un fil invisible que separa els sentiments humans de la raó creada a base d’algorismes. En aquesta obra […]

“Elles” és una peça, la música i les lletres del qual són d’en Josep Maria Ribaudí “Kabrota”. És el seu primer musical i esperem que no sigui l´últim. A ell li reconeixem el mèrit d’haver estrenat un musical propi, lluny dels teatres de les grans ciutats, en un moment de desànim teatral per culpa de la pandèmia i d’haver sabut utilitzar tot el coneixement que li ha donat ser un veterà i compulsiu espectador de teatre. És la història de deu dones d’una mateixa família que tenen en comú la soledat o l’abandó en les més variades formes. Són històries reals viscudes o contades. El fil conductor és el relat d’una tieta àvia que ha regalat a una neboda un […]

Des de “El Llantiol” al 2016 passant per diferents capitals d’Espanya i dues temporades a la Fénix, ja és la quarta que Mirta puja als escenaris i Àngela Palacios va omplint els diferents espais on ho presenta. Tot i l’aturada en la vida teatral per la pandèmia, Mirta continua viva i desperta de nou després d’haver estat endormiscada en el somni de l’espera. Ella ja està acostumada, és Mirta en espera i espera un signe, un senyal que pugui canviar la seva vida. Va alimentant il·lusions: l’èxit, l’obtenció d’un oscar, un príncep blau o senzillament, un home que l’estimi. Vestida de “Bella” absolutament Disney, la seva innocència i candidesa arrenca somriures des de la seva aparició a escena. Hi ha […]

Jo no sabia què anava a veure. En Rigola com a director, en Pep Cruz i l’Alba Pujol eren un atractiu suficient per anar-hi sense haver llegit res. De fet em creia que parlaven d’emigrants o gent que fuig “al país de nunca jamás”. Es tracta d’una aposta teatral molt original ja que es presenta la relació real entre Alba Pujol i el seu pare durant la malaltia greu que el va portar a la mort. Pep Cruz és Josep Pujol i els diàlegs entre ells pensats i dirigits per Alex Rigola són d’una gran emotivitat. No es tracta de buscar formes que ens facin més agradable un fet inqüestionable i inevitable sinó donar-li la dimensió natural, tranquil·la, organitzada i […]