Neus Riba

Arriba l’estiu a la ciutat: els ocellets canten, els nens s’empastifen amb gelats, ramats de guiris envaeixen l’espai públic, la calor més enganxifosa possible impregna la pell dels barcelonins… I Parking Shakespeare torna al parc. Després de set edicions, ja podem dir que el projecte s’ha consolidat com un must de l’estiu barceloní. Així que no cal esmentar la seva tasca d’apropar el teatre a tothom, de democratitzar els clàssics. Tampoc cal recordar que és un teatre sense artificis, que preserva el ritual i en fa partícip tant el públic més fidel com els espectadors casuals, creant-los la sensació de formar part d’alguna cosa emocionant, divertida i comuna. Així que només diré: Aneu-hi. Aneu-hi perquè aquest any compten amb un […]

La versió d’Ubu Roi de Declan Donnellan la protagonitza un adolescent que descobrim avorrit, jugant amb una càmera al menjador d’una casa burgesa. Les projeccions dels suposats audiovisuals que enregistra amplien l’experiència teatral més enllà de l’escenari, mostrant-nos la casa que, hem d’imaginar, hi ha darrere les bambolines. Alhora, fan que coneixem un jove excèntric, que es passeja per la casa enregistrant uns detalls que aixequen exclamacions del públic: unes fosses nassals, un pollastre esbudellat, una taca de “merdra” (com dirà Père Ubu) a la tassa del vàter… Els matisos que, dia a dia, se’ns passen per davant són els que capten l’atenció d’aquest fill de classe alta, el titellaire que convertirà els seus pares i els convidats al sopar […]

Algunes històries tenen certs matissos que, només explicades amb intimitat, es poden sentir: somriures que són somriures per compromís, llagrimes callades, entapissats de vellut i pintallavis a les dents d’una boca pintada. Detalls, tonalitats i riquesa que només el teatre i uns actors com els de Boquitas pintadas aconsegueixen transmetre i fer-nos empatitzar. La voldreu veure de ben a prop, doncs té aquesta complexitat disfressada de senzillesa, aquesta màscara d’història simple i quotidiana que és, en realitat, l’acumulació d’emocions i passions (callades o no) molt complexa que és la vida. Una estètica retro de serial dels anys 50, amb picades d’ullet en forma de números musicals, però amb un text molt teatral, amb la poesia propia de les cançons (en […]

El pes del plom és d’aquesta espècie en perill d’extinció que es diu art compromès. Ni només informació, ni pur entreteniment: alguna cosa enmig, una lluita constant i un equilibri difícil, però possible. La problemàtica de la indústria de les armes és coneguda, però forma part dels temes de violència nord-sud (d’aquests tipus de violència no física dels que no parlem) contra els quals estem vacunats: sempre hi són i, per tant, no són notícia. És complicat tractar-los sense caure en tòpics i victimismes, però La Virgueria ens demostra que complicat no significa impossible: cal una trama ben rodona, un text esculpit amb cura i uns moviments igual de treballats, i uns actors conscienciats i valents. Les seves interpretacions són […]

“Que de noche le mataron, al Caballero… la gala de Medina, la flor de Olmedo”, diu la cançó popular en la qual Lope de Vega va inspirar-se per escriure l’obra. I la presencia d’aquests versos (una celebració, unes ombres que sotgen…) fets cante jondo, converteix el muntatge del Teatre Lliure en tota una experiència. El talent de Madrid i Barcelona es sumen, igual que a la història un cavaller i una dama arreplegaven l’orgull de les dues ciutats, per a fer un muntatge on els versos clàssics i l’escenografia moderna es fusionen a la perfecció. Un espai que és molts espais, una poesia que batega al ritme d’uns músics brillants (i molt salats!), i les actuacions d’uns actors molt joves […]