Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable.
Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic l’acompanyes en tot moment de manera activa i pintant de colors totes les imatges que ens proposa. Un espai llarg, que recorda una xarranca, amb els rastres de la infantesa escampats serviran de patí de jocs de l’actriu. Javier Gamazo, des de la guitarra, arrodoneix proposta escènica fent algunes rèpliques o, “senzillament”, creant tot tipus d’atmosferes.
Revisitar la història de Joana d’Arc i fer-la contemporània és exactament això. No només canviar els noms dels llocs per fer-la més propera, ni canviar el llenguatge, ni l’estètica, ni el tema… és canviar-ho tot per ser alhora el màxim fidels possibles. Una obra amb sentit de l’humor, emocionant, plena de veritat però sense renunciar a la poètica i, el que és més important, una obra plena de poesia que no renuncia en cap moment al teatre.