Josep Maria Ribaudí i Martí

REFRES.CAT és una mena de cicle d’estiu que s’ha inaugurat avui al Teatre Tantarantana amb Yira. «Una cambrera japonesa que balla flamenc. Una dona gegant que llegeix Guerra i pau. Un barater ambulant que espera un contacte. Una jove que estudia idiomes amb l’ajut d’un radio-cassette… tots ells ens descontextualitzats en busca de millors oportunitats són captats per un instant en el marc d’un bar on sona la cançó que tots porten dins, però que ningú recorda.» Això diu el programa de mà, però jo no ho he sabut veure i a més m’he avorrit de solemnitat. Llegir més.

Cels és l’última peça de la tetralogia Le Sang des Promesses de Wadji Mouawad i possiblement sigui la seva obra més desmesurada, doncs hi fa entrar una pila, potser un excés, d’elements. És un thriller sobre espionatge en que un grup d’analistes (espies?) escolten i intenten desencriptar milers i milers de converses que “volten” pel cel. Aquest equip secret busca prevenir futurs atacs terroristes, però ha passat un fet que els desestabilitzarà: un membre de l’equip s’ha suïcidat; perquè? Bona posada en escena i bona direcció. Llàstima de la punyetera acústica de la Biblioteca de Catalunya, que per dir-ho suau és molt cabrona. Llegir més.

Hi ha muntatges que són especials, i aquest ho és, per categoria, per dificultat i per espectacular. Divuit actors en escena no són cap mariconada; podrien estar fent el ruc, però no; fan teatre del bo i innovador, explicant una història punyent, de refugiats, però a pesar de la tragèdia, amb tocs divertits, genials. La història és brillant, la posada en escena espectacular i el moviment d’actors (18) un exemple. Teatre de molta categoria d’aquells que de tan en tant ens ofereix el Lliure. Recordeu la Costa de la Utopia, Les tragèdies Romanes o El Mestre i Margueritta? Doncs per aquí anem, i només estarà en cartell quatre dies, o sigui que… Llegir més.

És el que m’ha semblat a mi l’obra de la Sala Tallers. Un safari desmesurat però sense punch, amb uns versos tirant a carrinclons i amb els actors fent molt el ruc, massa, tot i que no és culpa seva ja que hi ha un director. També m’ha semblat que de l’hora quaranta li ha sobrat quaranta minuts. Per a mi el millor la música la il·luminació i l’escenografia, per aquest ordre. Llàstima perquè els autors han fet, perquè saben fer, coses molt millors. Llegir més.

I si les ferides s’han fet en una guerra civil… n’hi te’n parlo. Patxo Telleria ha fet una virgueria adaptant la novel·la de Bernardo Atxaga al teatre, i Fernando Bernués l’ha rematat amb una direcció ajustadíssima on els catorze actors han brillat a un gran nivell, sense sobresortir l’un de l’altra. Obra difícil amb una posada en escena espectacular on l’acordió sempre hi és present. Pels que ens agraden els lei motiv ha estat una festa. Posada en escena espectacular, com en els bons temps. Llàstima que l’audició no ha estat perfecte. Llegir més.