Josep Maria Ribaudí i Martí

Aquesta adaptació —molt lliure— del Prometeu d’Èsquil, a Sánchez Sinistierra no li ha sortit rodona. La idea és bona però el resultat desigual; pel meu gust el text navega, en canvi la posada en escena és molt espectacular: les projeccions, el cor amb els seus moviments, els balls, tota l’estètica en general… però amb això no n’hi ha prou. Tot i així aplaudeixo al director del Grec per la valentia d’encarregar muntatges que són una capsa tancada. Per innovar te l’has de jugar. Llegir més.

També pot ser que jo sigui una mica raret, però el fet és que no m’ha convençut, i mira que el cartell era de campanilles. Els Cheek by Jowl, dirigits per Declan Donnellan. També ho podria atribuir al llarg preàmbul de filmació videogràfica que no s’acabava mai… la conclusió és que m’he avorrit força, tot i que em sembla que he sigut l’únic. Per altra banda l’escenografia, el treball dels actors, la música, la il·luminació… han estat genials. El públic s’ha rebentat les mans aplaudint; segurament que el que s’equivoca sóc jo; no seria la primera vegada, ni la última. Llegir més.

A mi el format concert m’agrada pels concerts i els musicals m’agraden representats, com l’òpera i el teatre i això és un handicap per fer una valoració justa del que he vist aquesta nit, perquè confesso que sabia el que anava a veure, però… la curiositat ha prevalgut sobre els meus principis. Amb tota aquesta explicació vull dir que no ha estat malament, però a mi no m’ha convençut, però repeteixo: defecte de fabricació meu. Llegir més.

Pau Carrió ha adaptat aquest Enric V començant pel final d’Enric IV, i això m’ha semblat un encert perquè ens ha posat en antecedents (mostrant el jove esbojarrat que era abans de ser coronat). A partir d’aquí s’ha endinsat en la discussió dels bisbes i la batalla d’Agincourt i ha fet algunes concessions a la “modernitat” que no m’han semblat massa afortunades. Tot i així, en general l’obra ha funcionat bastant bé. La inclusió dels músics en directe no m’ha semblat cap aportació especial, potser perquè s’ha magnificat que un d’ells és component d’un grup de moda. Penso que molts haurien pogut fer el mateix. Llegir més.

Sempre els mateixos, el mateix dia de la setmana, al mateix lloc… quina monotonia! No, per a ells no, són ludòpates, estan enganxats i esperen aquesta nit amb candeletes. Avui, a més, hi ha un estrany convidat d’una manera estranya… Bona adaptació representada en una escenografia formidable sota una bona il·luminació, en un Romea amb disposició de butaques “clan dels Zaho”. Els sis actors, molt ben dirigits per Julio Manrique, ens han fet patir, al menys als que no estem habituats al joc, aquesta forma compulsiva d’aniquilació. En aquesta partida, tot i que el pòker és un joc de suma zero, hi perden tots. Llegir més.