Josep Maria Ribaudí i Martí

Kafka és complicat: soledat, frustració, angoixa… però també és un mestre tant per la seva manera d’escriure com pels temes que tocava i com els tocava. Doncs el duo Ivan Benet i Xavi Ricart penso que d’aquest petit monòleg n’han fet una creació, com dic al encapçalament, per caure de cul. Amb una escenografia falsament pelada Peter el Roig ens ha anat explicant una part de la seva vida, els últims cinc anys i els canvis que ha sofert des de que el van caçar a l’Àfrica. Ara és tot un personatge que dóna fins i tot conferències, però a la nit, quan arriba a casa… Llegir més.

Sí, Tennessee Williams és el puto amo de la tensió, els ambients carregats, la xafogor… els retrats de gent complicada, famílies desestructurades, i tot això situat als anys següents del crac del 29. El zoo de vidre penso que és una de les seves millors obres de teatre. Si hi afegim quatre intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) a un Josep M. Pou que com a director ha afinat al màxim, com si fes puntes de coixí… doncs és el que veureu al Teatre Goya, si hi aneu. Si no hi aneu i us ho perdeu, després no em vingueu plorant. Jo ja us he avisat, i el que avisa no és traïdor. Llegir més.

Aquesta valoració l’he deixat al mig per prudència, la prudència del ignorant o el que no ha entès res. Confesso que Beckett no és el meu dramaturg preferit, però tinc clar que és molt important, un dels més importants. Això no priva que Els Dies Feliços se m’ha escapat i per això he adoptat l’actitud salomònica. L’Emma Vilarrasau ho ha fet molt bé, la posada en escena és quasi faraònica i… més enllà no hi puc anar, ho sento. Llegir més.

Fa de mal dir , però està clar que són complicades. ¿Perquè aquesta parella celebra el sopar de Nadal un dia abans? Ah, els armaris tancats. Hi ha relacions que són quasi impossibles per molt que faci temps i temps que duren. Quique Culebras ha bastit una obra impecable que Oriol Grau i Paco Romero han elevat a l’excel·lència sense caure en el melodrama llagrimós del Hollywood dels anys cinquanta. Una obra que ens fa reflexionar i veure que les coses no són senzilles, que entre el blanc i el negre hi ha una gamma de grisos pràcticament infinita. Autèntic teatre d’aquell que no s’acaba una vegada ha caigut el teló, l’autèntic teatre que ens fa pensar. Llegir més.

Penso que trencar la línea de Hélder Costa no ha sigut bona idea. Els Encontros de Costa eren amb gent desconnectada, que no s’havien vist mai i la “periodista entrevistadora” (magnífica Sílvia Ferrando) en treia suc d’aquest desconeixement, en canvi en aquest últim (escrit per Josep M. Benet i Jornet) l’elecció dels personatges ha perjudicat la dinàmica. Frederic Soler (Oriol Genís), Àngel Guimerà (Mercè Arànega) i Margarida Xirgu (Xavier Albertí), un a través de l’altra havien coincidit i això a portat els diàlegs a una mena de relats explicant “batalletes”. Ahir va haver-hi fi de festa amb un petit concert a càrrec d’alguns dels que van intervenir en altres Encontros. Llegir més.