Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè no m’ha interessat, he perdut l’atenció i no he plegat res. Penso que ningú ha fet res malament, ni director ni actors, però a mi no m’ha atrapat. La valoro en 3 (zona mitja) perquè no sóc capaç de valorar-la. http://bit.ly/1QB8r0K

Una obra complicada que ens parla de la soledat, a no ser que soliloquejar amb algú (un oxímoron) no vulgui dir soliloquejar amb un mateix. Més soledat. En una escenografia quasi buida i una il·luminació que transmet una sensació de fred i aïllament, els personatges s’acostes a uns micròfons i ens expliquen (s’expliquen?) el que els passa, pensant en veu alta. Persones joves que no es comuniquen o ho fan malament, que estan estancades, que no creixen, que segurament busquen una mica d’afecte… sense saber-ne. Vaig sortir de la sala amb fred a l’ànima. http://bit.ly/1jZ03K2

D’acord en que la història és forta, que els clàssics no estaven per tonteries i que la tragèdia és la tragèdia, però l’he trobat sobre-actuada i exagerada, especialment en els papers de Medea i Creont/Jàson. Penso que hi ha altres maneres de colpir el públic i fer-lo entrar en el drama. La il·luminació és el que més m’ha agradat, tot i que un pèl fosca. Estèticament m’ha grinyolat veure a la prota quasi nua, però amb la cartutxera del micro enganxada a la cintura; xoc entre el naturalisme en la màxima expressió i un adminicle de la tècnica. Tot i la meva opinió, el públic ha aplaudit amb força entusiasme. http://bit.ly/1Q64fpH

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8