Josep Maria Ribaudí i Martí

… que es van trobar per dinar al restaurant La Camarga i per això l’obra es diu Camargate, en referència al Watergate. Si la intenció del autor era fer una crítica mordaç, crec que no ho ha aconseguit; li ha sortit una cosa més aviat fluixa, amb tocs divertits, però vigilant molt a no traspassar certes línies. M’ha donat la impressió que tota l’estona se l’agafava amb paper de fumar. Els personatges massa estereotipats (l’Alícia de MILF i la Victòria de tia bona amb l’arròs covat). No m’ha convençut; l’he trovat oportunista. Llegiu-ne més.

Sí, s’ha de veure per molt motius: perquè és una joia, perquè difícilment tornarà i perquè us ho passareu de conya. La història és boníssima, molt siciliana. L’adaptadora, directora i actriu, Licia Maglietta és una força de la naturalesa, una mena d’Anna Lizaran, que ja és dir. I perquè poder-la veure en vosc és un privilegi. En el teatre passa com en el cine, les versions originals… són les versions originals. Que fa una “vídua blanca” en un lloc amb costums tan convencionals com Sicília? Doncs aguantar-se i buscar-se la vida. I la Liboria Serrafalco, la nostra heroina, se’n surt? Hostitu, se’n surt inamb nota. Teniu fins el dia 15 per veure-la (si aconseguiu entrades). Llegir més.

Aquesta és una obra curiosa d’Eduardo de Filippo, escrita per la ràdio, no pel teatre, però que més tard va pujar als escenaris. Una obra breu en que la germana d’un enginyer napolità que viatja molt, es queda a cura de la cunyada que està malalta, molt malalta… En la versió original hi surten sis actors, però ara la tenen retallada a tres. Jo la vaig veure a Milà, i com és una peça curta, allà hi van fer un pròleg amb un monòleg, el Dolore i de propina Pericolosamente, també un curt del mateix Filippo. Val la pena anar-hi.

Va començar com a experiment de 20 minuts, va passar a 40 per fer-la als Terrats i ara en dura 80 a La Villarroel, a més s’hi han afegit dos ajudants a la dramatúrgia i de castellà ha passat a bilingüe (cast-cat). No sé, no sé; em temo que tants canvis no li han fet cap favor. L’obra és divertida, la situació enginyosa i els actors la defensen bé. Les discussions de les dues germanes amb el cunyat de sparring divertides, però en general m’ha semblat allargassada. També entenc que no es poden obrir les portes d’un tetre com La Villarroel per només 40 minuts. Llegiu-ne més.

I per això és divertit aquest work and progress (segons ells) d’un assaig de peça de cabaret inspirat en l’estil alemany d’entreguerres. Com deia aquell que no falti de res, cançons, música, ball, streptease, participació del públic, crítica als poders, fàctics o no. Sembla que cada component de la companyia va a la seva bola, però no. Helena Tornero ha escrit una història sòlida, encara que no ho sembli i Ester Nadal ha dirigit bé la penya, encara que ha semblat que hi havia un gran desordre. Penso que es tractava d’això i ho han aconseguit. El públic ens ho hem passat rebé. Llegiu-ne més.