Josep Maria Ribaudí i Martí

L’he trobat llarga i penso que l’adaptador (és una novel·la) no ha tingut en compte que per a nosaltres Estònia ens cau molt lluny com a història i com a cultura i, al menys a mi, se m’ha fet difícil seguir els fets i situar-los en cada moment, especialment perquè l’obra va endavant i enrere continuadament. Tampoc m’ha agradat veure les projeccions de les tortures que he trobat excessivament explícites. Hi ha altres maneres de commoure i fins tot horroritzar. No em cal veure com el botxí li separa les cames a la nena per… Els actors tampoc s’han pogut lluir, en la meva opinió, perquè en l’adaptació s’han comés massa errors.

Perquè penso que d’aquesta opera prima te n’has sortit molt bé. Has entrat en el debat del “què és bo o dolent en art”? sense pontificar ni donar lliçons. Has muntat el que jo considero un thriller cultural i intel·ligent però sense avorrir, amb una trama paral·lela i a més has posat el “cuquet” per als que els hi agrada el gossyp i faran córrer tinta especulant si el teatre era el …, el director … i el crític …, vaja, claríssim. Al marge de les collonades, bona posada en escena, direcció i interpretacions. I per acabar, ens has fet reflexionar als que exercim de crítics aficionats dient coses que ja sabíem, però que està molt bé que algú ens […]

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d’Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d’una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets… Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

Si perquè fa molts anys vaig veure aquest Lazarillo del Brujo i em va impressionar: text, interpretació, moviment damunt l’escenari… i avui ha passat alguna cosa que ha fet que no funcionés: em temo que Rafael Álvarez no estava en bones condicions. Se’l sentia molt malament i durant 10 minuts s’ha embrancat en un text que l’estiu passat li vaig sentir al Festival de Mèrida en una obra que no era aquesta…Repeteixo, llàstima perquè jo sóc un admirador del Brujo, li he vist coses molt bones i sóc dels que li perdonen les reiteracions com hoy hay nivel i altres dispersions, però repeteixo que avui alguna cosa important ha fallat. Espero que només hagi sigut avui.

I la conya fina sempre ve de gust. Amb un text de Joan Yago a partir d’un article del antropòleg David Graeber (castigat als EEUU), els de La Calòrica, dirigits per Israel Solà han trenat una peça divertida i punyent, desmarxada i a la vegada endreçada. ¿Perquè un bibliotecari substitut, que al no tenir la clau d’entrada a l’ordinador, no pot ni deixar ni recollir llibres, fa la “seva feina” amb la polla fora de la bragueta? És normal que una classe de natació la doni una substituta que no sap nedar? No us hi amoïneu, la major part de feines a que es pot accedir són unes feines de merda, o sigui que tan és si les feu amb […]