Josep Maria Ribaudí i Martí

Per ser gent nova a la professió, la majoria d’ells, s’ha de dir que els han tingut quadrats de fer aquest muntatge, i a més han sigut intel·ligents de triar com a director a Daniel Anglès. Bare, o aquest nom tan llarg que li han posat, és una obra molt interessant amb una música excel·lent, moderna, dins la línia del que es fa als “off” de Nova York o Londres. Tot i que possiblement els falti una mica de rodatge, ho han compensat amb unes ganes i una il·lusió destacables i pel que sembla el teatre s’omple cada dia… i en agost. Chapeau!

Pau Carrió ha adaptat aquest Enric V començant pel final d’Enric IV, i això m’ha semblat un encert perquè ens ha posat en antecedents (mostrant el jove esbojarrat que era abans de ser coronat). A partir d’aquí s’ha endinsat en la discussió dels bisbes i la batalla d’Agincourt i ha fet algunes concessions a la “modernitat” que no m’han semblat massa afortunades. Tot i així, en general l’obra ha funcionat bastant bé. La inclusió dels músics en directe no m’ha semblat cap aportació especial, potser perquè s’ha magnificat que un d’ells és component d’un grup de moda. Penso que molts haurien pogut fer el mateix. Llegir més.

Potser és una manera curiosa de valorar una funció, però això és exactament el que m’ha passat. M’ha agradat l’escenografia, la il·luminació, l’actuació d’actors i músics en directe, la forma de bellugar-se per damunt de l’espectacular escenari, la utilització de les pantalles videogràfiques… tot de conya, però l’obra no me l’he acabat de creure. Potser per haver comprimit una novel·la de 750 pàgines a quatre hores de teatre? No ho sé. Tot i això vull deixar constància que els Toneelgroep amb Ivo van Hove al davant són una canya i malgrat el que acabo de dir, penso que val la pena veure l’espectacle. Llegir més.

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s’immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d’altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre. Ben escrita i dirigida per Sergi Pompermayer, oscil·la entre el drama i la comèdia. Bona escenografia i els actors molt bé. Llegir més.

Cels és l’última peça de la tetralogia Le Sang des Promesses de Wadji Mouawad i possiblement sigui la seva obra més desmesurada, doncs hi fa entrar una pila, potser un excés, d’elements. És un thriller sobre espionatge en que un grup d’analistes (espies?) escolten i intenten desencriptar milers i milers de converses que “volten” pel cel. Aquest equip secret busca prevenir futurs atacs terroristes, però ha passat un fet que els desestabilitzarà: un membre de l’equip s’ha suïcidat; perquè? Bona posada en escena i bona direcció. Llàstima de la punyetera acústica de la Biblioteca de Catalunya, que per dir-ho suau és molt cabrona. Llegir més.