Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè la peça s’ha elaborat com a homenatge al disc Berlin de Lou Reed, el tercer que va fer en solitari després de deixar The Velvet Underground, i és un LP amb lletres bastant fortes i gens senzilles, no és allò de “oh com t’estimo i que feliç sóc, taxín, taxàn”, són més complicades. Si no saps de que va possiblement només vegis a una parella que tenen una atracció brutal, que són uns desgraciats, ionquis, ella mig puta, que continuadament descendeixen als inferns… però poca cosa més, però tot i que ho entenguis a fons o no, les actuacions de la parella són molt bones i ben dirigides, i la resta d’elements com escenografia, il·lumincació, efectes videogràfics, també.

És el que són aquestes petites obres que van sorgir com a festival de fi de curs de l’Obrador Internacional de la Beckett d’aquest estiu. Els integrants del taller de dramatúrgia del Neil LaButte van escriure cadascú un curt que va dirigir Mike Attenborough. Uns mesos després es representen públicament al Àtic 22, en l’ambient còmplice que propicia la sala de les golfes del Tantarantana. Com a obra és heterogènia al ser de diferents autors —entre elles una del propi LaButte— però molt interessant. Interessant com qualsevol experiment que es fa en teatre. Benvingut l’esperit innovador i trencador del Àtic 22. Llegir més.

Al Tantarantana es fa el V CICLE COMPANYIES EN XARXA, i dins d’aquesta sèrie s’ha estrenat Escriba su nombre aquí dels Cuartoymitad Teatre – Teatro Defondo, de la Comunitat de Madrid. Són una mena d’històries curtes però relacionades en que es critiquen situacions reals i se’n plantegen d’imaginàries amb un teatre ràpid, absurd, còmic. Molt ben executat i pràcticament a pèl, quasi sense escenografia: mitja dotzena de caixes de fusta i quatre guixos per dibuixar al terra. Destaca el moviment dels actors amb unes coreografies mil·limetrades. Espectacle curiós que val la pena no perdre’s, però afanyeu-vos perquè només hi serà dos dies. Llegir més.

Doncs sí, Sellent, Mestres i la pròpia Glaenzel han fet una magnífica adaptació de l’obra de Lena Kitsopoulou encaixant-la als temes d’actualitat del nostre país i l’imaginari local; res ha grinyolat, tot ha funcionat de conya. A partir d’aquí Josep M. Mestres ha dirigit a la Mònica Glaenzel amb mà ferma i l’actriu ha brodat el seu paper, per cert un text brillant d’aquesta dramaturga grega que despunta com un dels valors en alça al país de les mil illes. Nit d’estrena a La Seca amb la sala fins a la bandera. Els hi auguro un èxit. Llegiu-ne més.

Perquè són o som complicats, i així es reflexa en l’obra d’Ewald Palmetshofer, on tres amics —dues noies i un noi— que fa un parell d’anys que no es veuen i havien tingut les seves històries en el passat, organitzen una retrobada en un hotel de muntanya. Tot hauria d’anar perfecte… si en el passat hagués estat perfecte. L’obra te una estructura molt particular, on els diàlegs s’aturen sobtadament per convertir-se en monòlegs que, trencant la quarta paret, el actors es dirigeixen directament als espectadors.Interessant, ben dirigida i interpretada amb desimboltura, cosa que la fa creïble. Si s’us escapa al Maldà, la podreu recuperar a la Beckett. Llegir més.