Josep Maria Ribaudí i Martí

… per veure un bon (no, excel·lent) musical, Us acosteu xino-xano a la plaça Margarida Xirgu, entreu a l’Institut del Teatre, demaneu unes invitacions i podreu entrar a la Sala Ovidi Montllor per veure Urinetown. A la que engeguin quedareu clavats a la butaca i només us aixecareu per aplaudir, aplaudir i aplaudir. Es tracta d’una comèdia musical satírica contra el capitalisme, el populisme, la burocràcia, la corrupció… i per si fos poc també es burla de la forma clàssica dels musicals de Broadway. Per acabar de donar forma a l’obra, trenca l’esquema que el públic convencional s’espera i els dona pel sac negant-nos un final feliç. Com es pot comprovar té tots els elements per posar-se a aplaudir fins […]

Raimon Molins ha sabut actualitzar la Nora de Casa de Nines d’Ibsen, un dramaturg que sempre he trobat un pèl antiquat, en una dona actual, perquè desgraciadament encara hi ha molts homes que es pensen que les seves dones són unes nines per jugar-hi. Són aquells que “les tenen com a unes reines”, cagumdena. Amb una posada en escena molt bona, que a base de vídeos en directe han transformat la petita sala en una casa de mides generoses i benestant, una direcció rigorosa i un elenc molt ben conjuntat, m’he trobat amb un Ibsen modern, ves quines coses. No us la perdeu; a més la trilogia només acaba de començar. Crítica completa » http://bit.ly/2hagKpM

Perquè la història és potent (Sòfocles), el llibret de Hugo von Hofmannsthal una virgueria i la música de Richard Strauss —l’alemany, no l’austríac dels valsos— potent com poques. Si hi afegim la direcció de Patrice Chéreau, vell conegut als teatres catalans, i el protagonisme de la soprano Evelyn Herlitzius, doncs ja ens hi falta ben poc: un elenc molt bo, un director d’orquestra —Josep Pons— que ha conduït la difícil música d’Strauss amb solvència i un conjunt molt bo… Gran nit d’òpera al teatre de la Rambla. A mi l’òpera se m’ha arrapat al estómac just al inici i només m’ha començat a deixar anar a l’altura de Castellolí, un poble a poc més de deu km. de casa. Crítica […]

Vist el que passa avui al món, no sé si és tan absurd. Ionesco sabia molt bé on tenia el dit i on era la nafra, o sigui que… Amb una excel·lent traducció de Joan Tarrida, Glòria Balañà ha dirigit unes Cadires molt ben alineades amb l’ajut de la parella Miriam Alamany i Carles Martínez, que han estat especialment encertats al servei d’aquest convidats que no existeixen, fantasmes, éssers del “no res” —Heidegger, Sartre…—. Penso que val molt la pena arribar-se al Teatre Akadèmia per assistir a la reunió convocada pel Vell i la Vella i escoltar al orador que han contractat malgrat el petit inconvenient de que… és mut. Crítica completa » http://bit.ly/2gpKIBi

Doncs aneu a la Seca Espai Brossa a veure Dolça Sodoma Meva i ho teniu garantit perquè Enka Alonso us captivarà. Aquesta noia ha tingut el valor d’enfrontar-se a un monòleg d’aquells de pit i collons, perquè no és fàcil, és complicat i al principi no saps que està passant, però a mida que es desencadena la tempesta, comença a ploure, la pluja desfà la sal i descobrim a la dona que va ser convertida en estàtua, ens explicarà el que va passar i… perdrem el control i quedarem absolutament seduïts; les dones ja ho tenen això. Un text magnífic, ben dirigit i interpretat amb excel·lència. Encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2gc9o1h