Josep Maria Ribaudí i Martí

Aquesta versió que ha fet el Marc Rosich pels Parking Shakespeare és una joia. Està lliurement adaptada a un món proper al nostre, però hi ha de tot i de totes les èpoques. És descarada, irrespectuosa, modificada… en fi que al bard d’Stratford li hauria encantat. Falstaff és un impresentable mal vestit i llardós, Pistol i Nym sembla impossible, però pitjors. El pretendent de la nena Anne Page un Travolta impresentable i els altres pretendents uns cromos. I així la resta dels personatges, que més que la èlit anglesa de l’època que anava a passar l’estiu a Windsor, sembla la parròquia d’un balneari cutre de la postguerra espanyola. Memorable, una joia, no us la perdeu, paraula de Kabrota. Crítica completa […]

Perquè hem de tibar de sinònims: encantadora, fetillera, meravellosa, fascinadora, seductora, misteriosa… Quan s’ajunten més d’un geni pot passar qualsevol cosa, i ha passat. Aquesta Flauta amb estètica de còmic i videoclip, submergida en el cine mut dels anys 20 i quasi prescindint de la tercera dimensió (els còmics estan en un full, pla) a mi particularment m’ha abduït cap a un món oníric en el que ja m’agradaria viure-hi sempre. Sí, ja sé que no pot ser i que començo a ser gran per desitjar certes coses, però… Tornant a la realitat, excel·lent tot, especialment el tractament que s’ha fet de l’obra Uauhhh !!! Crítica completa » http://bit.ly/29TR1Oz

Que és l’expressió que utilitzava la meva àvia per dir que la canalla ho posàvem tot de potes enlaire fent malifetes. Dons els del Circ Klezmer igual. Els actors (pallassos?) s’han passejat per les grades del Grec, han fet sortir persones a ajudar dalt de l’escenari, s’han empaitat, s’ha escridassat i s’han dit de tot, suposo, en un idioma que no enteníem (autèntic o inventat). Han perdut els anells d’una boda i els buscat per tot arreu menys allà on eren. Un pallasso s’ha enamorat d’una noia guapa de la primera fila i no ha parat de regalar-li coses, seves o robades, i finalment els nuvis s’han pogut casar, amb uns anells prestats pel públic, però… aleshores el pallasso enamorat […]

En bona part gràcies a aquesta actriu (per a mi desconeguda) que es diu Raquel Ferri. En bona part perquè malgrat que l’obra és un treball de conjunt entre Pablo Ley, Ester Villamor i Javier Gamazo, sense ella que és de la Vall d’Albaida, no hauríem tingut ni aquest preciós valencià, ni les vivències de la primera part, de quan era petita, històries i records fascinants que deuen ser d’ella o d’algú molt proper. Apart d’això l’obra està molt ben bastida i la posada en escena és senzilla, però espectacular. Ha caigut de la cartellera, això al Grec ja passa, però per la propera temporada algú l’ha de repescar. Crítica completa » http://bit.ly/2a8JXyj

Jordi Casanovas no en va tenir prou d’agafar la transcripció del interrogatori del jutge Ruz a Bárcenas i fer-ne una molt bona obra de teatre, que ara hi ha tornat amb un de policial, que va tenir lloc fa vint anys a Tasmània, que cau més o menys per allà on nostre senyor va perdre la gorra, i el millor és que l’ha tornat a clavar. En una escenografia freda, dos polis intenten que confessi el presumpte autor d’una massacre, un personatge estrany que costa d’aclarir si és innocent, està tarat o és fred com el gel. Magnífica, no us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2a0Zs8y