Vine, si vols: Versos satírics i ultrasons

16/01/2014

En aquest país deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre a la Seca Espai Brossa hi transiten alguns éssers encara amb prou capacitat com per demostrar que les aus fan ous; de sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso que tant se’ls en fot que hi aneu. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de forma tan temerària damunt d’un escenari de cerilla són: l’Enric Casasses, poetàs satíric insubornable, i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i comparsa d’ultrasons inimaginables. La complicitat lírico-bèlica-musical d’aquesta història que ens ofereixen, una mena de…, de què?! No sé pas, perquè allò té fusta de novel·la poetitzada autobiogràfica o d’una mena d’obra de teatre embastada de versos. Performance, potser?! No ho sé! Tampoc no se sap ben bé qui és el protagonista, ni què desvetlla l’entusiasme eufòric, però si als deu minuts un es pregunta què hi fa allà, als trenta ja no desitja ser enlloc més! Els bisos que el públic obliga a fer a aquest parell d’homes desviats pels carrerons del món artístic només certifiquen que la poesia i la música són germanes de l’esperit i l’humor. L’humor, cal dir-ho, també rau en els pantalons multicolors i el barret cullera grunge d’en Casasses. Vull dir que els que tingueu ànsia d’alguna o totes aquestes coses, ja sabeu on us la saciaran!

 

← Tornar a Vine, si vols