A mi em sembla una oportunitat única la de passar pel Romea per veure i viure els Entremeses de Miguel de Cervantes, i no només per ser un autor meravellós i divertidíssim, el clàssic dels clàssics espanyols, sinó perquè la plantilla actoral et fa recordar que encara hi ha actors -i per cert molt bons-, més enllà dels de casa, tan desiguals, tan rebregats per la monogàmia, per les teles i els tics del teatre comercial. Ignoraré que José Luís Gómez ja va dirigir aquesta obra en els annals de la història de l’Abadía, el 1985; perquè feliçment això no té cap rellevància, la sensació és que aquest espectacle és nou, en el sentit que és un exercici teatral de superació d’aquell, tot i que part de l’elenc actoral sigui el mateix i l’arbre que presideix la festa hagi envellit força. Recreació nostàlgica? Aprofitament? Memòria?
En José Luís Gómez sembla haver-se allunyat de la Commedia dell’arte (crec que aleshores Cervantes estava exiliat a Roma) per acostar-se al que podríem anomenar un autèntic mostrari cultural cervantí de l’època: el poble, el camp i la festa. L’obra ens mostra un llogarret en el qual, durant les seves festes, els habitants decideixen representar tres entremeses: ‘La cueva de Salamanca’, l’extraordinari i divertit ‘El viejo celoso’ i el famós ‘Retablo de las maravillas’. Afinades burles a la fidelitat, a la gelosia i a la puresa de sang. Dels tres l’encant del ‘Retablo de las maravillas’ és potser el menys aconseguit, però només el fet de poder veure el sensacional treball de ‘El viejo celoso’ ja val l’estona el seu preu en or. I encara més, el so i la música en directe i les cançons són, senzillament, una delícia complaent.