Tot el que necessites per anar al teatre

Sala de miralls: Al caire de l’abisme

Sala de miralls
28/11/2014

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa.

Em penso, però, que la idea del muntatge és la d’intentar posar-nos al caire de l’abisme (un estat en el qual en Feliu Formosa sembla haver transitat llargament, amb molta lucidesa i serenor), en el sentit de trobar una connexió emocional amb els textos. Un diàleg en primera persona on el poeta parla amb ell mateix i amb l’entorn més pròxim davant la dificultat de ser escoltat. I tot des de la consciència de l’envelliment i l’inevitable desaparició a la que es veu abocat, encara que no ho tingui gens assumit. Qui sap, potser alguns teniu la imatge física d’un Feliu Formosa vestint un personatge bonhomiós i afable, de mirada callada i entristida; però si alguna cosa rebel·la la seva escriptura és una valentia extrema incontestable on no hi ha autoengany ni disfressa, sinó nuesa existencial. I així l’han llegit Esteve Miralles i el director d’escena Albert Arribas, vessant un pic de vida fragmentada damunt de l’escenari amb una meticulositat feliuana i valentia que m’han deixat francament perplex. Esclats de literatura cultural i escenes rotundes. Literatura del jo i poètica polsades en instants visual i sonors radicals. El que hi ha a Sala de miralls són experiències personals i lectures, bellesa i molt dolor, amb un humor desconcertant sardònic i cap mena de patetisme. I una mica de foc que crema. A Sala de miralls es parla de persones concretes no hi ha subterfugis. Sala de miralls és tot allò que mai trobareu a Viquipèdia.

Una oportunitat escènica de només tres dies, no badeu!

← Tornar a Sala de miralls