Iván F. Mula

Si resulta complicat, en molts casos, adaptar una novel·la per ser representada com a obra de teatre, adaptar un assaig deu ser encara més difícil. La trampa, en aquest cas, o, millor dit, la probable raó de ser d’aquest l’espectacle, és que el llibre que serveix de punt de partida era, en realitat, un recull de conferències que la mateixa autora havia realitzat durant uns anys. D’aquesta manera, Una habitación propia juga amb la idea d’assistir a una d’aquelles interessants xerrades amb l’autèntica Virginia Woolf i el resultat és, francament, encisador. L’actriu Clara Sanchis aconsegueix construir un personatge on els petits gestos, les inflexions de la veu, les pauses, les mirades o la personalitat en general són clau per captar […]

El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta. Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar […]

El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment. L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces […]

Poques companyies debutants han irromput en el panorama de forma tan memorable com ho va fer José y sus hermanas la tardor de 2017. Mentre els teatres es buidaven d’un públic que preferia omplir els carrers en aquell clima semirevolucionari posterior a l’1-O, aquest grup de joves van protagonitzar potser l’únic espectacle que va exhaurir entrades aquells dies. La clau, més enllà del seu talent genuí, va ser que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parlava en el to reivindicatiu que la ciutadania demandava i dels assumptes pendents que, semblava, ens havien avocat a la situació que estàvem vivint: l’herència del franquisme. És curiós que ara, amb el seu tercer muntatge, per una malaurada casualitat, el moment social els hagi […]

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en […]