Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en general, les de tot el repartiment que eleva amb la seva entrega el nivell de la peça. El problema d’ambientar-la en el present és que els conflictes dels personatges femenins costen més d’entendre fora del context masclista de la seva època, on les dones no tenien tanta llibertat com ara. D’altra banda, alguns canvis escenogràfics s’allarguen massa, transmetent un desplegament de recursos innecessari i una certa manca d’imaginació. El simbolisme de Txékhov, en aquest sentit, no es fa jugar a favor, en canvi, les seves reflexions filosòfiques són el que millor funciona, potser, per la seva universalitat. En qualsevol cas, l’espectacle es gaudeix força, tot i la seva àmplia durada, i pot arribar a emocionar malgrat certs excessos dramàtics un pèl massa efectistes.
Enllaç copiat!