“La Senyoreta Júlia” de Strindberg es modernitza formalment (i com!) sense trair ni abandonar l’original (jo és que sóc clasicón). Els 3 personatges despullen les seves ànimes, anhels i pors i mostren les cadenes imposades, algunes més o menys voluntàriament, les ànsies de llibertat, l’ascens social, el paper de les dones, el què diran…
L’Atrium m’ atreu. M’obliga a fer deures i enceta un debat que m’interessa: a les adaptacions de clàssics, ¿és millor la sorpresa i indagar l’original a posteriori o anar preparat i treure’n més suc de les propostes a costa de perdre la descoberta? Jo he optat per llegir primer l’obra i la veritat és que aprofito molt més l’experiència que quan hi anava a pèl i em quedava “principalment” amb les interpretacions.
Normalment, el recurs de projeccions i audiovisuals al teatre no em fa el pes (ja he dit que sóc clasicón?), trobo que rarament aporten més que efectisme i voluntat d’impactar. En aquest cas, però, la utilització videogràfica és absolutament magnífica, reforça els moments més emotius del text i és d’una creativitat brutal per part de la direcció de Raimon Molins.
Cert, algun recurs moderns no m’han convençut (la coreo) però són petits detalls en una proposta que m’ha fascinat. Començant perquè era intel·ligible i acabant perquè la creativitat s’ha posat al servei del text i les emocions, i no al revès, que passa sovint quan s’oblida que el text original ho és tot.. I és que els clàssics també (no només!) han de poder ser adaptats, revisitats, modernitzats quan aquesta visió no busca simplement la modernitat mal entesa.
Les interpretacions ho transmeten tot: les diferents cares del criat (Jordi Llordella), la presència que tot ho veu de la criada (Anna Roy)… I la Patrícia Mendoza, una d’aquelles debilitats meves, és impossible no caure al seu “innocent” joc de seducció inicial, caure atrapats al se u magnetisme fatal i no patir el descobriment de que aquest acte de rebel·lia i llibertat té un preu molt alt.
En resum: un clàssic que passa pel tamís de fer-lo contemporani i surt més que reforçat. Encissadora proposta.