Impossible no recomanar Mamma Mia! a tothom que vulgui passar una molt bona estona i, més barat que una teràpia, sortir més alegre del que va entrar. Un dels pocs musicals jukebox (a partir de cançons ja existents, habitualment d’intèrprets d’èxit) on el llibret, de Catherine Johnson, no està forçat, sinó que encaixa perfectament amb les conegudíssimes i imbatibles cançons —més complexes del que semblen.
És la primera vegada que es permet una adaptació nova, diferent de la franquícia —musicals que es representen exactament igual en diferents llocs— que ja té 25 anys. Per què negar-ho, com a gran fan d’ABBA, em va costar entrar, resistència al canvi davant detalls sense importància, com les noves lletres i el vestuari final, allunyat de l’icònic d’ABBA (en canvi, la resta del vestuari i l’escenografia de l’hotel ens transporten perfectament a una illa grega on voldríem estar i formar part d’aquell lloc), o els arranjaments, massa rockers per a la meva memòria musical de dècades d’ABBA.
Però són detalls menors en una proposta que funciona, i molt: si no, no la repetiria una i altra vegada fins a sentir certa vergonya.
Per què aquesta repetició? Les fascinants coreografies d’Iker Karrera, un espectacle per si sol, perfectament interpretades —més que executades— per tots els excelsos ballarins, reforcen la narrativa, brillant amb llum pròpia. Nombres com el final del primer acte, on costa no aixecar-se de la butaca, no per ballar i aplaudir, sinó per l’energia que t’arrossega cap a l’escenari, o la pesadilla expresionista…
I per primera vegada he vist i viscut el viatge de Donna, magníficament interpretat per Verónica Ronda. Força i vulnerabilitat; una interpretació que commou, amb matisos humorístics i dramàtics, una veu i interpretació musical que et fa inclinar-te a la butaca per acostar-te. La resta de l’elenc és notable, 24 artistes a l’escenari, destacant Gina Gonfaus (Sophia), el seu moment en què pregunta a un dels candidats a pare què li interessava de l’illa, esperant ser ella la resposta, és d’una tristesa subtil preciosa; Joan Olivé i la seva simpatia; el descarament de Mariola Peña…
En resum, una nova producció que funciona molt, i no només —aquí hi ha el mèrit— per les cançons d’ABBA, que fins ara era el que em cridava del musical. Ara, vaig pel que transmet. Per sentir, per emocionar-me i no només somriure.
El menys bo: el públic, que es comporta com en un concert tribut o karaoke en comptes de fer-ho en un teatre.
Disclaimer: ABBA m’acompanya en el meu dia a dia des de fa més de 40 anys, incloent aquells moments en què dir que t’agradaven generava mirades de menyspreu.