Gema Moraleda

El secret de l’èxit sobre un escenari consisteix en tenir una bona història. Amb això ja tens la meitat de la feina feta. I l’experiment que Ron Jones va fer l’any 1967 és una història magnífica: la demostració empírica, dins de l’aula d’un institut, de com la filosofia i les idees nazis van calar a la societat alemanya pre Segona Guerra Mundial. L’onada és una bona història però, a més, també és un gran muntatge. Amb un repartiment entregat que fa una evolució complicada davant dels nostres ulls (de joves feliços i despreocupats a adeptes a un règim autoritari), una direcció àgil i ben mesurada i una escenografia molt funcional, les més de dues hores que dura l’espectacle passen en […]

Molt em temo que no coincideixo amb l’entusiasme generalitzat davant la nova aventura de Broggi, Manrique i companyia. I els que em coneixen saben que sempre m’he declarat incondicional d’aquesta parella, tant junts com per separat. Però aquesta vegada, per mi, no l’han encertat. L’orfe del clan dels Zhao m’ha resultat lenta, avorrida i llunyana, molt llunyana. No he aconseguit empatitzar ni emocionar-me amb res del que passava en escena. Malgrat les interpretacions (que són excel·lents) i la posada en escena (que és preciosa) la historia que transcorre durant les més de dues hores que dura la funció no m’ha produit ni fred ni calor. Això sí, la ovació tancada que ha rebut al final segurament indica que la meva […]

Generació de merda és com aquelles pel·licules de diumenge a la tarda que, tot i tenir els seus defectes, aconsegueixen enganxar-nos, entretenir-nos i arrencar-nos un somriure. La situació de la generació que ronda els trenta és l’excusa perfecta perquè Xavi Morató demostri la seva habilitat amb la creació de gags. Perquè aquest és el plat fort d’aquest musical, els gags i els acudits ben trobats, que ens fan riure en identificar-nos amb el que passa sobre l’escenari. És cert que la trama no és res de l’altre món (de fet és més aviat fluixeta) però tampoc no és pretén cap altra cosa. Generació de merda és ben conscient de les seves limitacions i aquesta és precisament una de les seves […]

Si alguna vegada us heu preguntat si els autors dels llibres d’autoajuda es creuen de veritat tot allò que escriuen, aquest és el vostre muntatge. Una terapeuta d’èxit, a punt de publicar el seu segon llibre, es qüestiona tot allò que fa i sap (o creu saber) com a conseqüència d’un enfrontament amb una de les seves pacients. Amb aquest punt de partida i un final que no us penso explicar, Sergi Manel Alonso ens presenta uns personatges perduts i molt necessitats que intenten, cadascú a la seva manera, tirar endavant les seves vides. Amb unes interpretacions magnífiques, especialment la de la María Asensio, i un ritme trepidant, Manual para combatir la flaqueza del ser humano és un d’aquells petits […]

Els textos de Bolaño sobre un escenari són hipnòtics, això ho sabem tots aquells que vam ser espectadors de 2666 i vam reincidir amb El policía de las ratas. Malgrat això, jo a aquests Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce els vaig trobar a faltar una mica de la lucidesa sobre la condició humana amb què comptaven les dues obres anteriors. En aquest text escrit a quatre mans entre Roberto Bolaño y A.G. Porta trobem grans dosis de violència acompanyada de sexe, drogues i tones de romanticisme clàssic, però poca cosa més. Vist el muntatge, em vaig preguntar si no hi hauria altres textos de Bolaño més interessants per a adaptar al teatre. En qualsevol […]