Gema Moraleda

Així em va deixar Anna Alarcón amb Psicosi de les 4.48. Si em pregunteu per l’espectacle imperdible d’aquest inici de temporada, us diré que aneu a La Seca a veure aquesta meravella. Sarah Kane, l’autora del text, transmet en aquesta peça tots els sentiments associats a la depressió (ella va patir aquesta malaltia durant els darrers anys de la seva vida, abans de suicidar-se als 28 anys), mentre Anna Alarcón els posa sobre l’escenari en un exercici magistral de contenció i matisos. La por, l’angoixa, la desesperació, les ganes de viure, l’humor, la passió, la buidor, tot, absolutament tot, ho veureu reflectit al seu rostre, en una interpretació que commou sense remei per la seva força i fragilitat. Encertada també […]

Que La Zaranda prodiga talent i ofici és evident des del primer minut d’El grito en el cielo. La posada en escena, l’escenografia, el moviment i la interpretació dels actors, la bellesa i l’impacte de moltes de les seves evocadores imatges. Tot el que veiem ens explica per què fa 37 anys que aquesta companyia corre pels escenaris. Tanmateix, en la meva opinió, un text que comença amb una gran aposta per la cruesa i l’esperpent acaba perdent força en una segona part que es dilata en repeticions i iteracions que condueixen a un final i a un missatge molt més amable i convencional del que apuntava en un primer moment. Encara que també pot ser que jo no fos […]

Els filòsofs busquen comprendre la llibertat però, i si la llibertat fos una seqüència de trucs de monopatí? Després de veure Mammón, Nao Albet i Marcel Borràs estan en la meva llista d’imprescindibles. Per a aquest Grec han desenvolupat (de nou, de la mà de La Brutal) un original espectacle de creació en el qual música, dansa contemporània, skaters i filosofia es barregen amb harmonia i una generosa dosi de vandalisme en un espectacle diferent, arriscat i totalment fascinant. Amb un interessant esperit transgressor i un indiscutible amor al teatre, Los esqueiters és un dels millors muntatges que he vist aquest Grec. Acaben dissabte! No us els perdeu.

Quan es decideix portar els escenaris la biografia d’un personatge històric, suposem que el que es busca és dotar-lo de certa calidesa humana. Quan vaig anar a veure Sócrates no esperava un text acadèmic i didàctic sinó, potser, una aproximació a l’home per sobre del filòsof. Tanmateix, vaig trobar exactament el primer. Sócrates és un muntatge fred, allunyat i, fins i tot, lent. Una successió de monòlegs desapassionats interpretats, això sí, amb tota la mestría que s’ha d’esperar d’un repartiment tan ple de talent. No vaig aconseguir empatitzar amb res del que passava sobre l’escenari i vaig sortir del teatre sense veure Sócrates de forma diferent a com el veia abans d’entrar. Una autèntica llàstima. Més informació (en català) a […]

Vaig veure Jaume I (El Conqueridor) a la seva estrena al teatre L’alternativa de Sabadell. Poques vegades he rigut tant a un teatre. El text de Pitarra és increïblement barroer, brut, sarcàstic i políticament incorrecte. Us asseguro que és un espectacle totalment inesperat tant per la seva temàtica com pel seu to, sembla mentida que fos escrit fa 150 anys. Amb una posada en escena senzilla però molt efectiva i uns actors còmics entregadíssims, Jaume I (El Conqueridor) us encantarà si gaudiu amb la incorrecció política, l’humor ximple, grotesc i sense pretensions i sou capaços de riure d’una de les figures més importants de la història del nostre país. Molt recomanable!