Potser no era per a mi

Que La Zaranda prodiga talent i ofici és evident des del primer minut d’El grito en el cielo. La posada en escena, l’escenografia, el moviment i la interpretació dels actors, la bellesa i l’impacte de moltes de les seves evocadores imatges. Tot el que veiem ens explica per què fa 37 anys que aquesta companyia corre pels escenaris.

Tanmateix, en la meva opinió, un text que comença amb una gran aposta per la cruesa i l’esperpent acaba perdent força en una segona part que es dilata en repeticions i iteracions que condueixen a un final i a un missatge molt més amable i convencional del que apuntava en un primer moment.

Encara que també pot ser que jo no fos públic per a aquest espectacle.

Més informació (en castellà) a Somnis de teatre