Francesc Esteve i Tomàs

Aquest dissabte (20 d’octubre) vaig assistir a una de les cites de “De Pell Sensible” d’aquesta tardor a Igualada.. Aquest cop hem anat a Cal Granotes per veure aquest recital poètic “Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)”. El lloc ideal, una construcció industrial d’Igualada al REC on a partir de dels tanins de fustes, fruites i fulles adobaven les pells. I com en l’espai escollit, a partir de textos, caçons i música en directe ens han remullat la pell, ens han estovat el cor i ens han reparat part de la història oblidada. És un espectacle on es reivindique l’arsenal que tenim més a prop, les paraules, la música, la poesia, la melodia, les notes, la creativitat, […]

Aquest cop amb una mica de retard he anat a veure “Blues” a la Sala Beckett, un text de Sergi Pompermayer dirigit per Norbert Martínez. Aquest text forma part del cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i por” organitzat per la Sala Beckett. I aquest cop aquest text parla d’un escenerari en conflicte, la família. I com a petit Mcguffin tenim un atemptat terrorista que s’utilitza al final per desenllaç de l’obra. Amb un inici possiblement una mica lent, ens presenten els quatre protagonistes (i un cinquè que no veiem) necessari per poder-nos explicar la seva propia visió de la realitat i poder compendre el que realitzant en el àmbit familiar (i professional). A partir d’aquí, ja tenim […]

Ahir vaig anar a l’estrena de Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes, un espectacle de la Companyia Teatro Xtremo de Madrid, que podrem veure durant només dues funcions al Teatre Tantarantana. O sigui que ja podeu còrrer, ja que avui és l’últim dia. Ens trobem amb una performance entorn a la lírica, el teatre, videocàmara on tot s’uneix en una mateixa proposta. La part visual de la proposta m’ha fascinat, poder veure el que succeeix en la platea a més de poder veure l’apropament a través de la pantalla (un mirall del que podem veure). Tot i que hi ha moments que Ricardo (el noi que porta la càmara) a vegades ens impedeix veure a les dues actrius. […]

Fa uns dies vaig poder assistir a veure un pasi de “Maremar” l’últim músical de Dagoll Dagom i aquest cop ens apartem del Paral·lel de Barcelona i anem a les Rambles. Amb una platea plena de gom a gom, vam assistir a una de les millors representacions que he vist. Aquest cop, Dagoll Dagom fuig de grans escenaris i ens presenta amb una safata d’or un espectacle curt i preciós amb un missatge crític i a la vegada amb una mica d’esperança (aquella cosa que els americans fan tan bé i que li diem “ensucrats“; amb això no vull dir que sigui dolent, el que passa és que a la vida real tot és més cruel del que ens ensenyen). […]

Primer vaig poder acudir a la lectura que és va fer a la Sala Beckett per acomiadar-se del seu espai i anar a la nova seu. I van quedar contents del resultat que vam poder veure. Com va quedar la lectura i com es van divertir (i ens van divertir) al final van voler portar-ho de nou als escenaris. El Maldà va recollir fa un any el nou muntatge, i ara torna de nou per la recepció que va tenir. El text i la direcció són de Victòria Szpunberg i repeteixen Marc Rosich, Sandra Monclús i Jordi Andújar. Els personatges són el Senyor Bruno (Marc Rosich), la màquina de parlar (magnífica Sandra Monclús) i el gos que dóna plaer al […]