Elsa Álvarez Forges

Jorge-Yamam Serrano ha fet un salt espectacular des de Camargate fins a La revelació. Ha passat d’una peça massa estàtica i que tenia més de documental que de trama activa, a una obra dinàmica, trepidant i rodona, que sembla ben bé un thriller politicotecnològic. A través de tres escenes en què parlen els tres protagonistes, Assange, Manning i Snowden, La revelació retrata el periple dels whistleblowers, aquells que denuncien els abusos de poder, perquè disposen dels mitjans per fer-ho —tenen accés a documents classificats—, però sobretot, perquè volen fer-ho —tenen ètica personal i un coratge a prova de bomba per fer front a tot tipus d’adversitats. La revelació és teatre documental, polític? Podríem dir que sí, però va molt més […]

Enguany el Grec té una estrena de luxe tant per la qualitat com per la raresa de la peça. El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk, data de principis del segon mil·leni abans de Crist. Això vol dir abans de les epopeies homèriques i abans de la Bíblia. És a dir, que som davant del primer text literari de la humanitat. No és pas poca cosa. Per això només podia atrevir-s’hi Oriol Broggi, un savi que sempre ens obsequia amb textos d’una envergadura colossal. El poema de Guilgamesh és la història d’un viatge, de la vida del rei d’Uruk a la recerca de respostes. Vol el poder sobre els homes, sobre la terra i sobre els déus. Per això quan ja […]

Václav Havel és un autor bastant inèdit a Barcelona, per això és gairebé un imperatiu anar-ne a veure qualsevol obra. Enguany el Festival Grec ha començat amb dues peces curtes del dramaturg txec: Audiència iVernissatge. Escrites el 1975, totes dues tenen com a protagonista l’intel·lectual Vanek, alter ego de l’autor. Ja en aquesta època, el teatre de Havel estava prohibit, i aquestes obres es representaven de manera clandestina en cases particulars. Tant Audiència com Vernissatge són obres tan hilarants com histriòniques que beuen directament del teatre de l’absurd. Vanek és un intel·lectual lúcid i d’allò més senzill que es veu constrenyit en dues situacions asfixiants: a Audiència l’acorrala el seu cap en una fàbrica de cervesa —basat en una experiència […]

Elektra, quarta òpera de Richard Strauss, estrenada el 1909 a Dresden, és un títol poc representat al Liceu. Ara bé, és una obra que necessita quatre cantants de primera divisió per l’enorme dificultat dels papers, especialment el de la protagonista, la princesa Electra, filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i germana de Crisòtemis i d’Orestes. El llibretista, Hugo von Hoffmansthal, es va basar en la tragèdia homònima de Sòfocles i presenta una dona obsessionada per un amor desmesurat cap al seu pare i per l’assassinat d’aquest a mans de la seva mare. En aquesta producció que es presenta al Liceu en cinc úniques funcions, les veus, d’autèntic luxe, són les d’Evelyn Herlitzius com a Elektra, Waltraud Meier com a Klytämnestra, Adrianne Pieczonka […]

Tots recordem la fantàstica interpretació d’Arte que van fer Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito al teatre Tívoli ara fa uns quinze anys. El text de Yasmina Reza, brillant, incisiu i molt divertit, furga en les ferides de l’home contemporani: la solitud, la incomunicació i la incapacitat de ser entès. Escrita el 1994, vint-i-dos anys més tard l’obra no ha perdut ni un bri de vigència. En aquesta ocasió Art ha comptat amb dos dels pesos més pesants del teatre català: Pere Arquillué i Francesc Orella (abans de sortir a la televisió ja eren dos actors amb majúscula). Sense desmerèixer gens ni mica Lluís Villanueva, que juntament amb ells dos formen un trio que funciona amb la […]