Jorge-Yamam Serrano ha fet un salt espectacular des de Camargate fins a La revelació. Ha passat d’una peça massa estàtica i que tenia més de documental que de trama activa, a una obra dinàmica, trepidant i rodona, que sembla ben bé un thriller politicotecnològic. A través de tres escenes en què parlen els tres protagonistes, Assange, Manning i Snowden, La revelació retrata el periple dels whistleblowers, aquells que denuncien els abusos de poder, perquè disposen dels mitjans per fer-ho —tenen accés a documents classificats—, però sobretot, perquè volen fer-ho —tenen ètica personal i un coratge a prova de bomba per fer front a tot tipus d’adversitats.
La revelació és teatre documental, polític? Podríem dir que sí, però va molt més enllà d’aquesta etiqueta. Malgrat que el programa de mà adverteix que tots els diàlegs que hi surten són reals, sembla ben bé un thriller fruit de la imaginació d’algun autor de best-sellers. Per recordar-nos que la història sempre es repeteix, en un punt intermedi de l’obra, l’autor recula 400 anys i ens mostra l’escena en què Galileu va abjurar de les seves teories científiques perquè la Inquisició no el condemnés. Galileu no feia política, però sí que alterava de manera radical l’ordre establert per l’Església, que fonamentava la ciència en la teoria geocèntrica aristotèlica.
La revelació és una obra punyent, dura, però molt dinàmica i sobretot, que incita a la reflexió. És una obra contra l’abús de poder i la indefensió de la població davant qualsevol forma de poder —públic o privat—, que fins i tot en democràcia, ens pretén controlar amb sistemes tecnològics sofisticats dels quals ningú no queda al marge a partir del moment que tothom porta un mòbil a la butxaca.
A mi que no m’interessa gaire el teatre polític, La revelació em va semblar una obra brillant i incisiva, que commina a preguntar-nos si realment vivim en el millor dels mons.