Berta Cotrina Domingo

Romeo Castellucci recluta una trentena d’homes per formar part del nou elenc de l’espectacle, Bros. Un dia abans de l’estrena es reuneixen i només reben aquestes indicacions: “No penseu, només obeïu”. El gran reconeixement de Castellucci i el fet de pujar dalt d’un escenari, fa que tots ells acceptin amb el cap sense qüestionar-se res. Dins la funció ens trobem tots tancats al calabós, i de tant en tant, es deixen entreveure les llanternes d’aquells que ens vigilen. El soroll és insuportable, el profeta és condemnat, i només queda l’ordre i la llei. La trentena de policies es mou dalt de l’escenari segons les ordres d’un auricular. Torturen i son torturats. Ningú tremola a l’aixecar una pistola i apuntar al […]

Després de passar pel Teatre Lliure It don’t worry me arriba al TNT, una performance que es qüestiona la necessitat que el públic té per anar a veure teatre. Quin sentit té veure els moviments en cercle que fan Bertrand Lesca i Albert Pérez a l’escenari? Dos performances que busquen de manera irònica la justificació, la necessitat de ser aprovats pels espectadors. Una debat entre els límits del políticament correcte i l’art; és el teatre un espai sincer? El motor de l’espectacle és la tabula rasa i com decidim omplir-la. Un espectacle de “dansa”;), que és comentat i qüestionat pels mateixos actors en escena. Una dessincronització entre el cos i la veu que carrega d’humor l’atmosfera. En cap moment les […]

Kultur és la nova proposta del Conde de Torrefiel, trencador i crític com són les seves obres, se’ns proposa com un spin-off de La plaza. És l’intent d’atorgar un sentit a l’existència compartida. Cercar el sentit i la connexió entre la narració i la imatge. Anar destriant la informació rellevant de la irrellevant, el soroll d’una laboriosa tasca d’un ésser racional, organitzar els pensaments i sensacions. Dues maneres d’explicar uns fets (en forma de narració i també de forma escènica) que obliguen l’espectador a prioritzar-ne un –i ignorar-ne l’altre- de forma inconscient en funció del grau d’estimulació que cada canal aconsegueix segons el moment. Un soliloqui intern d’una persona que es mira el seu propi reflex. La veu interior ofereix […]

El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència. Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al […]

Potser ja estan acostumats a tractar amb clàssics universals, però sempre els agafen amb el seu mereixement necessari. La companyia La Perla 29 ens porta de nou a l’escenari Bodas de Sangre, respectant en gran mesura la poètica dels versos originals de Lorca. Oriol Broggi no en té suficient amb la lírica del text que busca encisar el públic amb la posada en escena, un joc entre el moviment i la música, el ritme. Com també és freqüent d’aquesta companyia la música té un paper molt important al transcurs de l’obra, aquest cop a càrrec del Joan Garriga, que aconsegueix un encaix perfecte a través de la seva veu trencada. Un factor sorpresa per l’espectador, a causa del protagonisme que […]