Berta Cotrina Domingo

39 Escalones ens presenta un teatre molt cinematogràfic. Un gran joc d’escenografia que ens apropa al muntatge en si. Un constant moviment dalt de l’escenari que dóna un gran dinamisme a l’obra. Una obra Hitchcockiana plena de suspens, que no perd l’essència de thriller però que agafa dalt de l’escenari un to còmic. És a través d’ella que apropa un clàssic a tots els públics, una feina que és d’agrair; diuen que els clàssics no moriran mai, però a vegades són poc freqüentats per les noves generacions. Un treball molt elaborat per part dels quatre actors que aconsegueixen pujar 100 personatges dalt de l’escenari. Una història molt bonica, però no hi busquis un fi moral, o una evolució als personatges […]

Entendre el perquè de l’elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari. Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes. És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, […]

Llegeixo la sinopsi del dossier de premsa i la sinopsi dirigida al públic i trobo congruències, parlen de coses totalment diferents. Una posa el focus en el nen de la casa, i el perquè de la seva inclinació cap a la ultradreta, i l’altre en l’ètica de vendre les vivències de la gent que rodegen al pare del nen, un escriptor ja amb un cert renom. La història és una barreja d’aquests dos temes, que al final ens acaben parlant de les relacions familiars, de com el dol ens pot afectar. La ultradreta i l’ètica de la narració són “l’excusa” pel punt de partida. (En direm excusa, tanmateix no vol dir que no s’abordin els temes; molt contemporanis en l’espectador […]

Ens trobem amb un plantejament escenogràfic molt interessant, un cub on dins hi trobem l’artista Raquel Arigita que encarna a set dones que entre els anys 1924-1984 van ocupar l’habitació 513 de l’hospital mental Lennox. Una sensació de claustrofòbia envaeix l’espai. Veiem dones boges, i pensem amb la frase del fulletó: “Loco no es el que pierde la razón… sino el que pierde todo menos la razón”, una frase molt interessant però que despista, aquest no és el fil de l’obra. Una obra que creus que es qüestionarà el concepte bogeria, però el dramaturg Charlie Levi Leroy enfoca aquesta bogeria com la necessitat d’elegir sobre tu mateix. Un discurs que tendeix a la sobreprotecció de l’espectador, no dóna pas a […]

Rent és un musical reconegut mundialment, escrit per Jonathan Larson, inspirant en la Bohème de Puccini. La seva trama central gira entorn un grup de joves, dels anys 90, bohemis que lluiten per tirar endavant. Un musical que li falta concreció, ens parla de molts temes, però són petites pinzellades molt superficials (la sida, el futur, la ideologia, l’art…) L’obra en si no acaba de crear un bon grup com a protagonista, sinó que ens ressalta el personatge Mark Choen, un noi que lluita per aconseguir realitzar els seus documentals a partir dels seus principis ètics. Tanmateix la seva lluita queda dissimulada dins la història. Quan vas a veure aquest musical és per escoltar les cançons, conegudes per molta gent. […]