Andreu Rami

Els espectacles d’improvisació estan tan arrelats a Barcelona com els vermuts de diumenge o els carteristes del metro. Els podem veure tant en la seva versió més clàssica, en la que el públic aporta estímuls escrits en un paper i els actors generen històries, com en esbojarrades versions temàtiques de por, d’amor, d’època… i, havia de passar, també de musicals. El codi del gènere musical, on tothom ho fa i ho diu tot cantant, és un pou de petroli per a la conya, i la companyia capitanejada per Rai Borrell (Improadway, Dead Line, La Plaça del Diamant…) en treu litres per segon, en aquesta proposta divertidíssima, imprevisible i frenètica. Al repartiment s’hi alternen professionals de trajectòria i vis còmica reconeguda, […]

Amb els seus més i els seus menys, tots esperem que (aquí a molt de temps, si us plau) ens arribi l’hora de morir de manera plàcida i serena. Rotunda com l’última frase d’un bon llibre. Que el chimpón ens agafi amb el tinter buit i la motxilla plena de grans experiències. Que l’amor formi un llaç indestructible amb els que haguem escollit pel camí. Has de saber que algú important ha complert aquesta mena de desig col·lectiu: Arturo Mompou Cirera, protagonista i ànima, que en pau descansi, de Adiós , Arturo! Ell va viure el que va voler, com va voler. He did it his way, i no podia anar-se’n a l’altra vida amb un comiat mediocre. El nou […]

L’adaptació que Àngel Llàcer i Manu Guix han fet del famosíssim conte existencialista El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) s’ha guanyat a pols l’èxit i l’amor de milers d’espectadors d’ençà que es va estrenar l’any 2014. La proesa del text és que fa de la complexitat de la vida un viatge poètic, divertit i molt emocionant. El tàndem Llàcer-Guix entén a la perfecció l’ànima del best-seller i en plasma a l’escenari els passatges més significants amb respecte cap a l’original, i el segell personal que els fa un dels actius creatius més interessants de casa nostra. Narren la història sense edulcorants, accessible per a menuts, però amb un llenguatge i contingut profund i simbòlic que, com en el llibre […]

Com aquella malintencionada pregunta que descol·loca als infants de “qui t’estimes més, el papa o la mama”, triar entre gags del Tricicle resulta igual de difícil i compromès. L’enormíssima producció d’aquests tòtems de la comèdia gestual és tan gran i tan perllongada en el temps, que prendre només un bocí t’obre la caixa dels records i desitges tornar a gaudir-los de dalt a baix, sense escatimar ni un gag. Però per obrir boca, val la pena acostar-se a HITS: l’antologia del millor de les seves creacions amb la que s’aparten del focus, després de vendre’s al Mago Pop el Teatre Victòria que compartien amb Dagoll Dagom i Anexa, i de demostrar durant més de 40 anys que són els reis […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]