Alba Cuenca Sánchez

Benvinguts a la classe de religió. La lliçó d’avui anirà estarà centrada en el judaisme. Parlarem breument de les seves creences bàsiques, dels seus símbols i de la seva història, des del seu naixement bíblic fins a la seva situació avui dia en l’Orient proper. Per descomptat, no faltaran durant la classe alguns moments d’esbarjo amb acudits més o menys fàcils. Tot això de la mà del mestre Josep Maria Flotats… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-serlo-o-no/

Jordi Casanovas dirigeix per primera vegada a Catalunya aquest inquietant text de final inesperat. En la seva posada en escena, els personatges apareixen al mig de la sala tancats en un escenari ovalat, amb públic que els envolta. Els acompanya una escenografia bastant despullada conformada per només alguns mobles i objectes antics. La il·luminació freda i fosca així com l’ús –per moments lleugerament abusiu- de fum i música creen una atmosfera intrigant. No obstant això, el ritme de la proposta resulta irregular, amb una trama ja de per si lenta que s’accentua en les aturades entre escenes i les moltes entrades i sortides dels personatges. En quant als actors, resulten magnífics els diferents tours de force que es creen… Llegeix […]

Som a l’era de les còpies. Reproduïm constantment frases i imatges, compartim una vegada i una altra el mateix contingut fins a fer-lo viral i convertir-lo en veritable. Han passat 5 anys des de la polèmica produïda per l’Ecce Homo restaurat a Borja. Més enllà de la repudia inicial, la veritat és que la figura va portar a la fama a la seva creadora i al seu poble – amb els consegüents beneficis econòmics que això comporta-. El resultat, un original perdut i una “còpia” molt més popular. Una cosa així és la que planteja Ernesto Caballero en aquest text… Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-la-autora-de-las-meninas/

A cada funció un actor/riu o comunicador/a diferent, preferiblement una cara coneguda, puja a l’escenari. Al seu voltant, una taula amb dos gots d’aigua i una escala. Arriba el responsable de l’obra i li lliura dues coses: Una ampolleta de verí i un sobre tancat. Dins s’hi amaguen un text desconegut i una incògnita constant. Les úniques directrius: Llegir en veu alta i clara i complir instruccions. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-white-rabbit-red-rabbit/

Les pors dels que semblen intocables són un dels punts que es repeteixen en l’escriptura de Ramon Madaula. Si en el seu debut dramatúrgic, Coses nostres, presentava la vulnerabilitat d’un actor enfront de la crítica, a L’electe és un futur president el que, en la intimitat del seu despatx, acaba desvetllant els seus complexos i les seves frustracions. ¿Els desencadenants? Un TOC a la cara que li impedeix pronunciar el discurs d’investidura i un psicòleg que disposa de mitja hora per curar-lo. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-l-electe/