Alba Cuenca Sánchez

Després de Només són dones i Esplendor, Carme Portaceli torna a tractar l’univers de la lluita femenina adaptant al teatre la novel·la més popular de Charlotte Brontë. Aquest cop, estem davant de la història d’una dona del segle XIX que desafia la societat patriarcal establerta. Amb un fort caràcter i una sinceritat directa i sense filtres, Jane Eyre defensa els seus principis i la seva llibertat per sobre de tots els obstacles i dificultats. Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-jane-eyre/

Arribem a la segona part de la Trilogia de la Imperfecció de Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium. I ho fem amb moltes de les característiques que van marcar Nora: L’espai, l’equipo i, sobretot, l’ús de recursos audiovisuals projectats sobre la paret. Tot i que a estones continua el caos provocat per les múltiples accions –escèniques i audiovisuals- simultànies, cal dir que en aquesta ocasió l’ús de la càmera està més limitat. La gravació in situ queda complementada per imatges de la pel·lícula de 1951 dirigida pel suec Alf Sjöberg. I la combinació cine-teatre crea imatges molt potents: La nena que mira per la finestra per convertir-se en l’actual Júlia de Patrícia Mendoza. L’abraçada de la protagonista […]

20 de gener de 1942. 15 joves i cultes alemanys, ocupants de llocs d’importància en el govern Nazi, es reuneixen en una majestuosa casa propera al llac Wannsee per acordar els detalls de l’anomenada “Solució Final” al “problema” jueu. 75 anys després, mentre a la vida real l’extrema dreta torna a ocupar la que és la cadira política més influent del món, al teatre es recorda la fatídica trobada en la que es va segellar la mort de més de 6 milions de persones. Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-conferencia-wannsee/

Veient aquest espectacle, costa creure que estiguem davant dels mateixos actors que cada estiu ocupen el parc de l’estació del Nord per representar les comèdies del bard anglès. Ells són els Parking Shakespeare i en aquesta ocasió estan desconeguts, inclòs per als que els seguim en les seves més dramàtiques aventures hivernals. El canvi no es nota només en la incorporació de cares noves i la falta d’alguns dels seus membres. Molta de la “culpa” la té la directora que en aquesta ocasió es posa al comandament de l’itinerant companyia: Alícia Gorina. Segueix llegint aquí: http://www.masteatro.com/critica-deu-es-bellesa/

Sembla socialment acceptat que joventut i teatre són dos conceptes allunyats. Tot programador teatral coneix bé el repte d’intentar baixar la mitjana d’edat del seu públic. En aquest sentit, últimament s’està provant una curiosa teoria. Si els teatres més comercials s’omplen de mares, tietes i avies – la dominància del gènere femení és un altre interessant debat a tractar- que van a veure als protagonistes de les seves telenovel·les preferides, ¿no és aquesta mateixa lògica aplicable al fenómen fan que abunda entre les adolescents?… Podeu llegir la crítica sencera aquí.