Alba Cuenca Sánchez

Tot en el projecte, per bé i per mal, té unes connotacions del món sensacionalista i vertiginós en el que vivim. L’escenari es torna així un espai de canvi constant. Una desfilada de personatges, actors, càmeres, músiques i projeccions en directe, tot junt i barrejat, convertint el text en un batibull sobre estimulat. Tanta experimentació es converteix en una arma de doble tall: Si d’una banda crea un rejoveniment del clàssic, de l’altra difumina el text i el missatge, desviant l’atenció cap a la forma en detriment del contingut. El caos pot ser positiu, sempre que s’utilitzi en la seva justa mesura i no converteixi l’efectivitat en efectisme. Llegeix la crítica sencera aquí.

Sin perder el tono cómico, el texto se introduce en las partes más oscuras de los personajes llegando a tratar temas tan serios como la ludopatía, el alcoholismo y el maltrato. Nunca he creído que el grito sea una buena forma humorística, y es cierto que al montaje dirigido por Daniel Veronese le sobran algunos decibelios. La broma fácil parece de entrada que roza la frivolidad. Sin embargo, todo tiene un porqué, y vale la pena esperar a la resolución de la trama para entender el verdadero mensaje de la pieza. Precisamente la intriga de toda la situación es el gran atractivo del texto de Matias del Federico. Del mismo modo que ocurría con comedias del estilo como Toc Toc […]

La activista y directora Simona Levi estrenó en el Grec 2016 el montaje Hazte banquero, en el que llevaba a escena los emails de los responsables del caso de las tarjetas Black. Reproduciendo palabra por palabra los escritos reales de Rodrigo Rato, Miguel Blesa y todos los que participaron en los engaños financieros, Levi y su equipo lograron un montaje hilarante por su absurdidad pero a la vez mordaz por la verdad de la que partía. Este año, Levi vuelve a escena reciclando una obra que estrenó hace ya 10 años. En ella, se critica como se está llevando a cabo la participación ciudadana como base de la democracia. El espectáculo tiene forma de asamblea: se nos propone una cumbre […]

Què faries si et quedessin 90 minuts de vida? Quim Masferrer ho té clar: desfogar-se. O el que és el mateix, malparlar de mig món. Empresaris, polítics –d’esquerra i de dreta, nacionalistes d’ambdues bandes-, església… i fins i tot la pròpia crítica teatral. Res se salva en aquest text escrit pel propi actor i dirigit per Ramon Fontserè. Bé, res no. La única cosa que no jutja són els toros, dels quals el personatge es declara admirador i n’arriba a oferir-nos un tast, admirant la “valentia” dels que exerceixen la professió. Em sembla perfecte que s’utilitzi l’humor per a criticar i reivindicar totes les injustícies que acompanyen el nostre dia a dia. Però per a que aquestes crítiques tinguin sentit […]

D’aquest muntatge en destaco tres coses. La primera, el discurs de la malaguenya actriu Alessandra García quan explica, sense micròfons ni cascos pel mig -per què aquest tros en particular és directe al públic és un misteri-, el paral·lelisme entre les dones del barri on es va criar i aquelles les converses de les quals recita en l’espectacle. I és que aquesta obra de Roger Bernat es basa en les escoltes telefòniques i els missatges en xarxes socials de persones que en 2012 van viatjar de Ceuta a Síria a combatre per la yihad. El que veiem són dues actrius i una poeta que llegeixen o reciten les transcripcions de les converses entre els soldats de l’estat islàmic i els […]