Anna Tobella

Philip Glass, compositor nord-americà molt influent amb un catàleg que inclou bandes sonores de pel·lícules, música de cambra, música per a dansa, simfonies, peces teatrals i diverses formes d’òpera, va decidir consagrar una trilogia d’òperes a grans figures revolucionàries de la història. Després d’Einstein on the Beach (1976), que tractava les nocions del temps i l’espai, i Satyagraha (1980), en què explorava a partir de Gandhi la revelació espiritual i política de la no-violència, va arribar Aknathen (1984), la culminació d’aquest imponent projecte de retrats.

Estrenada en alemany a la Wiener Staatsoper el febrer del 1892, Werther de Jules Massenet va tenir un èxit moderat. No serà fins a les representacions a Ginebra i a París en la versió francesa que es va imposar com una de les millors obres del compositor.

El paper de Werther, per la seva dificultat vocal, és sovint anomenat el Tristany francès; i reserva per a Charlotte algunes de les pàgines més intenses i dramàtiques de tot el repertori. Xabier Anduaga (en el debut en el paper) i Matthew Polenzani s’alternaran amb les Charlotte d’Isabel Leonard i Elina Garanča. Unes veus prodigioses faran que ens capbussem en aquesta partitura, que no és més que una confessió íntima de sentiments continguts, expressions interiors a partir d’una colpidora i delicadíssima línia melòdica i un elegant embolcall orquestral.

Norma, la vuitena òpera de Bellini, és sens dubte una de les obres més paradigmàtiques del bel canto i la més coneguda d’entre les que va compondre.

Norma, la vuitena òpera de Bellini, és sens dubte una de les obres més paradigmàtiques del bel canto i la més coneguda d’entre les que va compondre.