“Massenet explica la història de Manon com un francès, és a dir, amb les cares empolsinades i minuets; jo ho faig com un italià, amb una passió desesperada” Giacomo Puccini
Aquesta afirmació de Giacomo Puccini, que també va compondre una òpera sobre la dissortada història de Manon Lescaut i el cavaller Des Grieux, és paradigmàtica pel que fa a l’esperit i la idea musical del compositor de Lucca, però no significa en absolut que la Manon de Jules Massenet sigui una obra encotillada o sense ànima, com es podria interpretar de l’afirmació. Ans al contrari, aquesta és una adaptació excel·lent de l’obra literària original de l’Abbé Prévost, un insuperable retrat de l’esperit i la moral de la societat francesa setcentista expressat a través d’una música que arriba a unes cotes de delicadesa i subtilesa del tot insuperables.
Anem a pams, però. Manon és una obra que se situa al segle XVIII -però que emana un indubtable esperit del XIX- i que ens mostra la història d’una dona alegre i vital que inicialment estava destinada a dur hàbits, però que fugirà d’aquest destí per lliurar-se a un amor furtiu i passional amb el jove cavaller Des Grieux. Tanmateix, seduïda pel luxe i els plaers mundans de París, Manon abandona Des Grieux, per bé que tots dos amants acabaran retrobant-se i reconciliant-se de nou. El cavaller, però, sabent de l’atracció que Manon sent pels diners i el luxe, provarà de satisfer-la per mitjà del joc, però tots dos seran arrestats en ser denunciats de fer trampes en el joc per part d’un pretendent d’ella. Des Grieux, tanmateix, serà alliberat gràcies al seu pare, però ella serà desterrada als Estats Units per llibertina. Abans de partir cap a Amèrica, Manon, malalta i penedida, acabarà morint en braços del seu enamorat. El duet final entre Des Grieux i Manon –N’est-ce plus ma main– és un dels moments més bells i emotius de tota la història de l’òpera.
El personatge de Manon -cimal del romanticisme operístic francès- respon als tòpics de la dona vital i amb personalitat que es deixa endur per la passió, que transgredirà els codis morals establerts, i que, conseqüentment, s’atansarà a un final tràgic, no exempt de moralització. Res de nou si tenim present el fat d’altres personatges literaris femenins vuitcentistes com Madame Bovary, Anna Karenina o la mateixa Marguerite Gautier –La dama de les camèlies-, recordem, transformada en Violeta Valéry a La traviata, la cèlebre òpera de Giuseppe Verdi. De fet, Violeta Valéry i Manon comparteixen no poques característiques: tots dos personatges combinen la frivolitat amb la passió romàntica ardent, són -o esdevenen- cortesanes i a causa del seu llibertinatge moriran soles i humiliades -malaltes- mentre desitgen retrobar-se amb els respectius amors redemptors abans d’exhalar el darrer sospir.
Amb unes veus al servei de la instrumentació, Jules Massenet crea unes melodies sublims per mitjà d’una rica orquestració: línies musicals subjacents a la melodia principal dibuixen moments i estats d’ànims d’una delicadesa i d’una subtilesa aclaparadores, tal com es pot comprovar, per exemple, a En fermant les yeux, ària de Des Grieux en què la idea d’un somni es manifestarà amb una doble línia melòdica inestable que donarà a entendre la no-realitat d’aquest somni.
Elegància i molts matisos, en definitiva, amaren la música d’aquesta òpera: des de l’alegre obertura, passant per la vital i fantàstica ària (més gavota posterior) Je marche sur tous les chemins. Obéissons quand leur voix appelle, la delicada i encantadora arieta de Manon, Adieux nostre petite table, o l’ària del tercer acte de Des Grieux, Ah fuyez douce images, probablement la més coneguda de tota l’òpera i una de les més belles de tot el repertori. En definitiva, Manon és una joia operística que amb la seva música dolça, sensual i melancòlica encisa i captiva amb molta facilitat.
El Liceu ens porta una producció del Grand Théâtre de Genève i l’Opéra-Comique de París amb direcció escènica a càrrec del sempre imaginatiu Oliver Py i amb direcció musical del talentós Marc Minkowski, el qual fa ben poc ens va delectar musicalment (no tant escènicament) amb la Trilogia Daponte de Mozart i encara més recentment amb la versió concert de l’òpera Alcina, de Händel. Vocalment el repertori també és interessant: malgrat la baixa de l’estimat Javier Camarena per al rol de Des Grieux, els dos cantants que alternaran aquest paper són més que solvents: el passional Michael Fabiano i el completíssim (tot i la seva joventut) Pene Pati. Com a Manon, en el primer cast gaudirem de l’enlluernadora Lisette Oropesa, una de les millors sopranos del moment, i d’Amina Edris en el segon repertori, una soprano jove i de gran bellesa vocal també.
Manon potser no és el millor títol per iniciar-se en el món de l’òpera, tanmateix la bella i subtil música de Massenet, la posada en escena previsiblement interessant de Py i la qualitat de les veus (tant del primer com del segon repertori) fan d’aquest muntatge -que a priori partia com a underdog davant d’altres títols més enlluernadors com Il trittico, Macbeth o Parsifal– un dels més interessants de la temporada liceista.
Més informació, imatges i entrades a:
