Xicu Masó recupera La Mel, un espectacle basat en el llibre de l’escriptor i guionista italià Tonino Guerra (1920-2012), estrenat ara fa 10 anys al Temporada Alta de Girona. Guerra és conegut pel seu treball amb directors de cinema com Federico Fellini (amb qui va fer Amarcord o E la nave va), Michelangelo Antonioni, Theo Angelópulos o Andrei Tarkovski.
“Vaig agafar el tren amb 70 anys i 4 dies perquè ja no podia quedar-me a viure a la ciutat amb tot d’ungles a la boca” escrivia Tonino Guerra a La Mel. Era d’aquells que preferien l’hort al jardí, els carrers sense cotxes i els gossos ajaguts al mig del carrer. Per això després de jubilar-se es va refugiar a les muntanyes de Valmarecchia, el paisatge de la seva infantesa. El mateix lloc on es desenvolupa aquesta història en 36 cants d’un home que torna al poble per viure amb el seu germà després d’una vida intensa a ciutat. Un poble que havia deixat amb 1200 habitants i on ara només viuen nou resistents, els protagonistes de la història: una dona amb barba (o un home amb vestit, ningú ho sap) que passeja les ovelles; un home de 40 anys, beneit, que no para de masturbar-se i és clar, el germà, un home que treballa a l’estació de tren tot i que fa 40 anys que no en passa cap…
Tonino recorre la memòria, els racons i territoris del món que va deixar per tal de parlar de la vellesa, del desarrelament, d’un món que es perd. “La vellesa és el petroli que tenim. L’únic”. Poesia de la quotidianitat, de les petites coses. I en romanyès, el seu dialecte, el que feia servir abans de marxar a Roma als anys 50, el mateix amb què escrivia els poemes que l’ajudaven a sobreviure al camp de concentració de Troisdof del 43 al 46. I és que Guerra és abans de tot un amant de la paraula, la que conté infinites imatges i “et dóna acolliment quan la necessites”. Un poeta precís del que escriptors com Italo Calvino n’han destacat la capacitat d’embelliment de les paraules any rere any.
REFLEXIONS DE MASÓ
“El lloc on jo vaig néixer ja no existeix, està ple de semàfors. Hauré d’espavilar-me en trobar un lloc on anar”. En aquesta barreja de ficció i autobiografia de l’escriptor, Xicu Masó hi intercala també reflexions pròpies, una part personal que no està escrita i que, tot i que sempre amb el mateix rerefons, pot canviar en cada funció. Això sí, diferent de la que feia fa 10 anys al Temporada Alta: “està tant carregat de pensament que no pot ser el mateix de fa deu anys, perquè jo tampoc no sóc el mateix. Amb els anys veus matisos diferents”. Una experiència que Masó també ha recordat en correspondre a la mà estesa d’El Maldà perquè la relació no quedi només en un espectacle: “hem de començar a pensar coses junts. Ens necessitem. Uns tenim l’experiència i vosaltres, els joves, una visió del món molt interessant”.
Text: Mercè Rubià / Fotografia: El Maldà
