Sentim parlar de persones trans —especialment de dones trans— i els seus drets es debaten i es posen en dubte, però realment coneixem els seus testimonis? Ens arriben de primera mà? Pablo Alamá dona veu a la seva pròpia història com a home trans a Manual para follarse a un macho con vagina. Ell mateix reconeix que el títol és clickbait, una excusa per explicar el seu trànsit. “Des de l’humor i la ironia, per donar visibilitat a tot allò trans a partir de la meva experiència”, declara l’autor, director i actor de la peça autobiogràfica.
Quan va començar a treballar en el monòleg, es començava a parlar dels homes trans i va col·laborar en projectes que abordaven el tema, però els encapçalaven persones cis. “Faltava que les persones trans tinguéssim la nostra pròpia veu. L’obra neix d’una necessitat meva”, exposa Pablo Alamá.
“La necessitat era ser vist, però de manera col·lectiva, i dir que els homes trans existim”, manifesta. I afegeix: “Em vaig adonar que era un home trans quan tenia 23 anys. Abans d’això, no sabia que existien els homes trans. No era conscient de la meva pròpia identitat perquè no sabia que podia existir. La necessitat de ser vistos és perquè no volem que a ningú més li passi això. Les persones trans existim i podem tenir vides plenes”.
Però, tot i que Manual para follarse a un macho con vagina sigui autobiogràfic i neixi d’una necessitat personal, un dels temes que l’obra destaca constantment és que “les experiències trans són múltiples i hi ha tantes vivències trans com persones”. De fet, Pablo Alamá explica que “l’objectiu és més aviat diluir el gènere en comptes de determinar-lo, per anar cap a una cosa més fluida”.
Tant és així que la gran reivindicació del monòleg és l’empatia. Alamá reflexiona que “al final, alliberar-se del gènere és alliberador més enllà del fet de ser trans”. I continua: “La meva intenció és que les persones trans es puguin identificar amb l’obra, però també abordar el gènere d’una manera en què tothom s’hi pugui identificar”.
Per tractar tot plegat, Pablo Alamá toca temes com ara la masculinitat, el desig, el binarisme o els estereotips amb una tècnica infal·lible: l’humor. “És una eina molt potent per apropar el discurs al públic. L’humor àcid i la ironia són molt queer. Són un mecanisme de defensa que ens ha fet sobreviure. Sense ells, la infància i l’adolescència haurien estat encara més difícils”, admet.
Més informació imatges i entrades:
